dimecres, 10 de novembre del 2010

Val de Toran: el descens de la carena

Em va quedar alguna imatge per a ilustrar aquesta ja de per si il·lustre vall, i no volia allargar l'anterior post.
És hora de vencer resistirse a la seducció de les àmplies vistes de la carena i començar a mirar i a tirar avall.

Això ÈS la Val de Toran.

El fons de la vall mostra l'evolució del color dels arbres com una mena de termòmetre que indica el descens de cota del canvi d'estació.

La fageda.

La roureda.

Si algú coneix bé aquestes valls i aquestes muntanyes és el Tuc, el 'can' que te el seu 'jan' a Era Honeria. De bon matí surt del refugi i decideix a qui acompanyarà d'excursió durant tot el dia, incondicionalment, anem on anem, de pressa o poc a poc, amb neu o sense, i sempre fins al final.
O potser decideix amb qui anirà segons el resultat de les seves súpliques a peu de taula durant el sopar?
Només ell ho sap.

Sant Joan de Toran; encara que sembli mentida això és la Vall d'Aran. Diguem-ho en veu baixa, no se n'assabenti algun monstre.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Un autèntic plaer mirar el Toran a través del teu prisma, ple de matisos i sensibilitat, expressió d'un autèntic muntayisme i no d'una mentalitat merament esportiva. Les fotos, com sempre, fantàstiques, i el text en consonància. La foto general amb què obres el post la trobo excepcional. Per a mi (i no només per a mi), aquesta regió és un santuari per adorar i preservar.
jaume ll

Sergi ha dit...

Encantat de compratir aquestes sensacions.
La carena de Canejan és excepcional, i permet divisar la vall de Morars que encara sembla més salvatge que Toran.
Gràcies a vosaltres per haver-nos ofert el coneixement d'aquets indrets amb la vostra imprescindible guia, que precisament vessa de matisos.

Anònim ha dit...

Gràcies Sergi. Estic d'acord amb el que dius de compartir. El que buscàvem amb la guia era obrir les portes d'un àmbit que sentim que és casa nostra(és només una forma de parlar).
Parles de la carena de Canejan i de la vall de Morars. En relació a això, et recomano resseguir la carena d'Era Pica a Vaciuèr, que nosaltres anomenem d'Era Trauèssa (it. 13, o millor l'it. 16, i millor encara l'it. 90), perquè és molt estreta, aèria i amb vistes infinites.
Per assaborir la part alta de la Val de Morars i la Val de Melles (més salvatge aquesta que aquella), et recomano un circuit circular absolutament fascinant: it. 11., que passa per un sistema de feixes que travessen valls i circs penjats que semblen d'un altre planeta. Per aquesta regió no hi hem trobat mai cap excursionista, només algun pastor occità.
I, posats a recomanar, ja que veig que t'atreu la regió, només tornar-te a esperonar a què facis algun itinerari en neu i gel a la capçalera del Toran (cara SO de la Cresta de Crabèra o la cara NE del Tuc d'Ermèr). La vall ja s'ha vestit per a l'ocasió. L'escassa gent que ha fet algun corredor ha quedat enormement satisfeta. N'hi ha més d'oberts que els que surten a la guia: si vols més informació, ja ho saps, a disposar. I si vols fer una sortida aquest hivern, estaríem encantats.

jaume ll

Sergi ha dit...

El teu oferiment sobrepassa tota expectativa i no se si estaria a l'alçada.
De totes maneres gràcies i no se si podré resistirme a la temptació.
He vist alguna piulada del Joan Jover i algun apunt al llibre d'Era Honeria.
Si: ja és hora d'enfilar algun pic de la vall per les seves canals nevades.

Anònim ha dit...

No crec que els corredors del Toran demanin res més que una base alpinística acceptable i, sobreot, molta passió per enfrontar-se a recorreguts d'una certa exigència física i força aïllats. L'oferta segueix en peu:
jllanes@xtec.cat