dissabte, 5 de febrer de 2011

El plaer dels 'petits' entre els grans: esqui al Tuc de Salana.

Si remeno be els calaixos, la foto més recent que hagués trobat de la vall d'Aiguamog (Aran) seria de fa més de vint anys.
Ara ja no puc dir el mateix.

No em vull excusar, però la massificació incitada pel reclam turístic dels parcs nacionals, el segrest de la pernocta, els xalets camuflats de bordes.... quin lloc tan preciós per permetre que les circumstàncies m'el neguin!


Aparquem a la Borda Servat com mana la normativa; segurament si no fos per que hi ha un restaurant tampoc s'hi podria arribar en vehicle, però això tan és.
Un dit de neu és el que separa les pells de l'asfalt, fet poc rellevant a l'ascens, però literalment punyent per les soles dels esquis durant el descens.

El paisatge és realment idil·lic, i la seva bellesa, potser massa 'fàcil', se li ha girat en contra, atraïent ànsies de possessió.
Arribats al xalet Bòrda de Lacreu, remuntem la Coma de Montaner, escassa de neu al principi i abundosa al final, a tocar de la pista.


Entrem al preciós Pletiu de Salana, pastís blanc de neu esquitxat de pins negres i culminat pel tuc del mateix nom.



La carena oest, que ens dona accés al cim, presenta neu acumulada pel vent, glaç cobert per uns dits de neu pols i troços d'herba, fent-nos treure els esquis per un moment.

El modest cim ofereix una vista complerta del Naut Aran, i els circs de Colomers, de la Ribereta i del Montardo es llegeixen als nostres peus com si fossim sobre un mapa.
Dos-cents metres per sota del cim, ens llancem a la pala de la cara nord, esperonats per les traces i per un parell d'esquiadors que ens han precedit.
Un cops fets al tipus de neu, gaudim, sobretot al pletiu, i patim (almenys jo) sobretot a la part alta de la coma.

Bona hora i bon sol en acabar l'excusrió; la font i les taules de la capçalera del petit pantà d'Aiguamog son ideals per dinar.



3 comentaris:

Anònim ha dit...

Crec que només si hom és capaç de valorar el "petit", pot copsar adequadament el que és gran. Però, en realitat, què és el gran? Una flor, un pendís de neu, el volum d'una muntanya discreta, els horitzons canviants, els celatges..., no són immensos en cert sentit? Potser el que és gran de veritat exigeix una certa alçada d'esperit, i potser darrere de la falsa grandesa que avui domina altivament el món de la muntanya tan sols s'amaga una colossal petitesa...
Un post intens i inspirador.

jaume ll

lluís ha dit...

Malgrat el que comentava en un post, la fotografia de la traça m'agrada.
En el fons som contradictoris, obrir traça és un plaer i llavors ens sap greu.

Anònim ha dit...

q hi ha més gran o més grandios q la natura? més inmens més fort més infinit? nosaltres, si nosaltres q formem part d'ella al fi i al cap som d'ella. nomes varia una part som fruit de l'amor, recordeu sempre.... una fada