ESTASEN, 24 de Juliol
La via Estasen és in itinerari, com la majoria de clàssics de la cara nord del Pedraforca, on l'escalada és el mitjà per a accedir al cim, amb llargs trams de grimpada i de caminada sobre pendents herbosos i predregosos.
Localitzar l'inici ha estat una mica complicat, doncs flanquejavem la cara nord per una feixa massa baixa. Tot i així, la permanent visió de la paret fa fàcil d'identificar la via, i trobant-nos a la deva vertical, tirem amunt, ajudats per unes cordes fixes que trobem al torrent quan aquest es redreça. Potser ja anavem bé?
Ensopeguem de ple, doncs, la característica placa tombada i la fisura que forma amb la roca veïna. La Sílvia enceta la via; relliscós inici per a aquesta placa rentada durant mil·lenis per la neu i l'aigua, es tracta d'un llarg aïllat, doncs després camiarem en flanqueig a la recerca del millor pas per a superar el següent ressalt vertical, rera el dit del Riambau.
Al coll que forma el dit amb la paret comencen els llargs més sostinguits, en principi tres que fem en dues tirades, fins a l'inici del flanqueig cap a l'est.
Després d'aquestes 2 (o 3) tirades, flanquegem a l'esquerra per una repisa còmode, aèria i ben assegurada amb pitons, al final de la qual ja podem fer reunió d'un pitó i un pont de roca.
Les ressenyes indiquen un pas de IV en aquest flanqueig, però per dificultat no hi trobo aquest grau; potser la impresió que fa l'abisme sota els peus ho justifica.
Després del flanqueig continuem acendint caminant, fins una canal on fem un nou llarg. Un pitó indica recte amunt per la fisura; uns altres pitons indiquen per la placa. Comencem per la fisura i acabem per la placa, complicant-nos d'aquesta manera un llarg que havia de ser senzill i curt.
La sensació de cim ja es respira a aquestes alçades de la via, i després d'un altre tram d'ensamble mig caminant, apareix l'últim llarg propiament d'escalada.
De ple nord passarem a ponent, pujant sobre l'aresta per un diedre fisurat, bonic d'escalar i fàcil de protegir.
Som, ara si, al cim del Calderer, amb arribada gairebé directa. Les boires que a estones han allunyat l'estiu de nosaltres queden retingudes a la cara nord i pentinen les crestes que ens separen del Cim Nord del Pollegó Superior.
Caminem una estona cap a l'oest fins s trobar els ràpels de les cadenes que configuren la via normal d'accés al Calderer, i descendim a trobar la tartera de l'Enforcadura cap al refugi.
Ressenyes:
La via Estasen és in itinerari, com la majoria de clàssics de la cara nord del Pedraforca, on l'escalada és el mitjà per a accedir al cim, amb llargs trams de grimpada i de caminada sobre pendents herbosos i predregosos.
Localitzar l'inici ha estat una mica complicat, doncs flanquejavem la cara nord per una feixa massa baixa. Tot i així, la permanent visió de la paret fa fàcil d'identificar la via, i trobant-nos a la deva vertical, tirem amunt, ajudats per unes cordes fixes que trobem al torrent quan aquest es redreça. Potser ja anavem bé?
Ensopeguem de ple, doncs, la característica placa tombada i la fisura que forma amb la roca veïna. La Sílvia enceta la via; relliscós inici per a aquesta placa rentada durant mil·lenis per la neu i l'aigua, es tracta d'un llarg aïllat, doncs després camiarem en flanqueig a la recerca del millor pas per a superar el següent ressalt vertical, rera el dit del Riambau.
Primer llarg. Dit Riambau, amb la feixa herbosa que hi porta.
Al coll que forma el dit amb la paret comencen els llargs més sostinguits, en principi tres que fem en dues tirades, fins a l'inici del flanqueig cap a l'est.
Després d'aquestes 2 (o 3) tirades, flanquegem a l'esquerra per una repisa còmode, aèria i ben assegurada amb pitons, al final de la qual ja podem fer reunió d'un pitó i un pont de roca.
Les ressenyes indiquen un pas de IV en aquest flanqueig, però per dificultat no hi trobo aquest grau; potser la impresió que fa l'abisme sota els peus ho justifica.
Després del flanqueig continuem acendint caminant, fins una canal on fem un nou llarg. Un pitó indica recte amunt per la fisura; uns altres pitons indiquen per la placa. Comencem per la fisura i acabem per la placa, complicant-nos d'aquesta manera un llarg que havia de ser senzill i curt.
La sensació de cim ja es respira a aquestes alçades de la via, i després d'un altre tram d'ensamble mig caminant, apareix l'últim llarg propiament d'escalada.
De ple nord passarem a ponent, pujant sobre l'aresta per un diedre fisurat, bonic d'escalar i fàcil de protegir.
Som, ara si, al cim del Calderer, amb arribada gairebé directa. Les boires que a estones han allunyat l'estiu de nosaltres queden retingudes a la cara nord i pentinen les crestes que ens separen del Cim Nord del Pollegó Superior.
Caminem una estona cap a l'oest fins s trobar els ràpels de les cadenes que configuren la via normal d'accés al Calderer, i descendim a trobar la tartera de l'Enforcadura cap al refugi.
Ressenyes:
3 comentaris:
Felicitats, l'Estasen és una clàssica que s'ha de fer, si et poses a la pell dels que la van obrir a l'època que ho van fer!!
t'entren esgarrifances...com deuria de ser entrar en aquest flanqueig tan aeri no sabent que hi ha a l'altra banda! ja espero el relat de l'Homedes.
Ara segur que us vindria de gust llegir la llarga història de la seva primera ascensió. Es troba al capítol V d' "Excursions pels Pirineus" del Josep Mª Guilera, un escriptor com ja no s'estilen.
Arribada al cim a les 7, havent de baixar al Gresolet de nit. Temps just per a obrir -en descens- la "normal" del Calderer i després, avall! amb un fanalet d'espelma amb vidres de mica... I, l'endemà, a peu fins a Guardiola...
Les muntanyes eren enormes en aquell temps!!!
Esgarrifança fa pensar en la llum de l'espelma per baixar del Calderer.
Ara pensem en el led, l'alcalina i el climatitzador del cotxe.
Si no podem reviure aquella pretèrita grandesa de les muntanyes, potser si que podem (i hauriem de tan en tan) rememorar-la, aventurant-nos'hi.
Publica un comentari a l'entrada