Amb el bon regust de la Estasen, accepto de molt bon grat repetir aquesta via, feta fa un temps amb l'Oriol.
Repetim maniobres logístiques i ben d'hora som a peu de via.
La Sílvia ataca el primer llarg i a partir d'aquí anem alternant tirades; el pas de la Z és clarament un A0, no veig la manera de fer-lo en lliure.
Arribats al planell de Diables, no fem la reunió que queda elevada a l'esquerra i fem la sortida cap al Collet, doncs la que puja al Gat ja l'havia fet, però abans d'arribar a aquest, se m'acudeix d'escalar cap al ràpel directament. La presència d'un pitó indica que ja han pujat per allà.
La paret és força vertical; flanquejo a l'esquerra fins una fisura on hi ha un bloc encastat que desploma; descanso penjat d'un tascó i m'ho miro. Les preses son bones i l'únic entrebanc és la por, o sigui que amunt. Quan el terreny tomba faig reunió d'un parell de friends i de dos tascons.
Des d'aquí continua la Sílvia fins fer reunió a les bagues del ràpel i ens acostem al cim.
Amb l'avantatge de liurar-nos de la major part de la misèrrima tartera central, baixem i retornem al refugi i al cotxe.
Així doncs, una vegada més el Pedraforca ens ha ofert noves aventures en una via ja coneguda, i molta satisfacció en permetre'ns explorar passos relativament complicats en terreny desequipat.
2 comentaris:
Si miro les fotos de la meva primera a l'Homedes m'entendreixo... Si encara vivia el Franco!
Vam fer cas del que deia la rústega ressenya i a la Z vam fer un acrobàtic pas d'esqueneta la mar de clàssic. No existien ni A0's, ni tascons, ni tota la pesca. Escalar era un afer infinitament més lent i precari.
Un pas d'esqueneta en aquella fisura estreta, inclinada i sobre aquella llosa llisa i llefiscosa...
Almenys un A0 d'un tac de fusta encastat si que hauria estat adient a l'època.
Publica un comentari a l'entrada