Canal Gigolo a la Cambra d'Ase

Els gossos pugen canals?

Un simpàtic gos s'ens apropa a l'aparcament d'Eina, on comencem a caminar, i ve amb nosaltres pistes amunt fins al Pla de Cambre d'Ase, final de l'estació d'esquí. Allà s'en va amb un muntanyenc solitari que va a la Vermicelle. Serà seu?
Ja a la pala prèvia a l'entrada de la canal, reapareix el gos, tot content i ve amb nosaltres, tot i que intentem fer-lo fòra. 'Al primer ressalt no pujarà i marxarà', pensem.

Una fina capa de cinc centímetres cubreix l'endurida neu vella, glaç moltes vegades, però l'animal hi tracciona perfectament. Fins i tot supera els ressalts de roca coberta per la fina capa de neu, i tornem a provar de foragitar-lo. No hi ha manera.

La canal s'obre després dels primers ressalts, fàcils i amb bastanta neu, i en un característic replà a tocar de paret despleguem cordes per a afrontar la sortida, sense cornisa però amb alguns ressalts de roca a la vista que ens faran apretar.

Evidentment el gos no pujarà per aquí. La seva presència em genera neguit i preocupació; no sabem si serà capaç de baixar per allà on ha pujat i en sortir de la canal truquem als gendarmes de muntanya per a avisar-los. Ens diuen que ja saben de qui és i que ja veuran què hi poden fer. Ens plantegem de lligar-li i treure'l d'allà, però és un retriever de 50 kg que no sabem ni per on agafar-lo.

Nosaltres ens hem de concentrar a superar el final de la canal, amb uns trams de neu molt vertical i dura que permeten pujar a piolet tracció, i amb afloraments rocosos que aprofitem per a protegir la progressió amb tascons i aliens.

Com que portem cordes de 50 m hem de fer una reunió intermitga. Resta el ressalt de sortida que el farem per una curta xemeneia de roca amb restes de la cornisa a sobre, que son un plaer de punxar amb els piolets per tibar i sortir.


Entre les nubolades de la nevada d'aquesta nit i de les tempestes que afectaran en breu els voltants, saludem les cordades de francesos que han pujat l'Eclair, i alguns que venen caminant de la Torre d'Eina.

Baixem per la canal central. Som els últims.

Haurà baixat el gos?

Prats de Bacivers

Torna a começar un dissabte enmig d'aquesta mena de pletes asfaltades, utilitzades menys dies a l'any del que justificaria el seu impacte, i envoltades de construccions pensades per a durar poc.
La megafonia comença abans d'hora, pregant al nombrós grup d'esquiadors de muntanya que travessen cap a Núria que no circulin pel mig de les pistes.


Concentrats en el nostre esforç per a superar els pendents de Punta Ombriaga i Bacivers, oblidem ràpidament el desori de l'estació d'esqui de Vallter.
A la carena divisòria el vent ens recorda que forma part essencial d'aquest paisatge de cims arrodonits, però aviat afluixarà.

Per fort pendent, refiats d'una neu molt endurida, vella i transformada, baixem a la Coma de Bacivers i flanquegem l'estribació oriental del pic, entrant a la petita coma que es forma a la seva cara nord.


Tal i com feiem la setmana anterior al pic de la Dona, caminem coma endintre identificant canals, més profundes i menys nombroses aquí, mostrant un aspecte més feréstec.
Les petjades revelen recorreguts realitzats per altres cordades dies enrere; avui estem sols, ni un ànima. El vent de la carena no convidava a venir.

 Canal Oriental i canal Petit Dídac

Aproximadament a mitja paret trobem la canal batejada coma Petit Dídac, molt evident, encaixada i amb total continuïtat de neu, però oculta rera un esperó quan ens aproximem pel fons de la vall.
El ressalt intermig esmentat a les ressenyes el trobem totalment tapat de neu, i només a dalt, i per gust, ens desviem a la dreta per un pendent de neu que es redreça sobre l'aresta, sortint d'aquesta manera una mica més enlairats. Neu dura majoritàriament, amb petjades marcades de  dies enrera i trams que permeten fer piolet tracció, a excepció de la sortida final que és més inconsistent, obeeix a les condicions imperants al Pirineu durant aquest etern anticicló.

Cim, coll de la Geganta i avall.

Montserrat signa aquest inconfusible horitzó al sud del Pirineu Oriental.

El poder de la divulgació: Pic de la Dona

Quan tots només veiem el Gra de Fàjol com a muntanya on fer-hi ascensions hivernals que requerissin d'una certa tècnica alpina, el pic de la Dona ni ens el miravem, tot i que el veiessim, i ha hagut de coincidir la mancança de neu en aquell i la divulgació d'aquest, per que enguany, tots el que cerquem una matinal ràpida i a prop, ens hi atansem.
Quantes muntanyes més de les que veïem sovint i que no ens mirem, amaguen recorreguts i possibilitats que les nostres opaques mirades no saben veure?
Cal que faci acte de presència una certa enrabiada pel fet d'haver-se acomodat a unes condicions i rutes cantades i ressenyades que disten d'allò més de l'aventura alpina?

Rera el malmès paisatge d'Ulldeter, i rera el soroll dels seus estris i visitants mecànics, ben bé sembla (o potser és així) que canviem de món en travessar la Portella de Mentet, i això que només descendim uns centenars de metres al nord, però ara son els isards els únics elements en moviment que solquen els pendents de neu entre boscos de pins.

El massís del Canigó sobre les valls de Pi i de Mentet.

Ja en un pla més esportiu, també és un altre món el que apareix a la cara nord del pic de la Dona, on els tombats roquissars s'acanalen formant un seguit de corredors i arestes per a gaudi de l'alpinisme fàcil i de poc compromís, en contrast amb l'arrodoniment de tot l'entorn, que en facilita l'accés i la retirada.

Tota la colla a la Portella de Mentet. Part de la cara nord del Pic de la Dona.

Ens trobem un munt d'amics que feia temps que no ens veiem, i també un munt de desconeguts a l'aparcament de l'estació d'esquí, que, tement massificar la zona, no veiem més durant la restadel dia. Només alguna cordada aquí i allà es divisa a la cara nord, però en cap cas coincidim en la mateixa canal com passa en d'altres llocs on gairebé cal demanar tanda per a passar.

Des del fons de la coma de la Dona, com si d'un aparador es tractés, triem canal a ull i amunt! No se quina és, però es tracta d'una pendent de neu d'uns 45º, primer prop fregant un estrep rocós, i després una muca més encaixonada, però sense cap dificultat ni secret.

El Marc i el Carles s'enreden en una canaleta de més a l'esquerra que acaba en un esperó rocós, fent-hi un llarg de corda.

Amb ganes de més i donada la facilitat i condicions de la zona, baixem per una canal que en fa dues més enllà cap a l'oest. De nou a peu de paret triem a cop d'ull, cercant una mica més de dificultat.

En trobem una que sembla ser la canal del Trist Partit, ara que miro alguna ressenya, i ens hi posem.
Una petita goulotte a l'esquerra, paral·lela a la línia de neu, convida a pujar-hi, però el glaç és trencadís.
Sobre aquest primer ressalt s'obre la canal per pendents de neu, fins un estretament amb un nou ressalt.
La ressenya indica a la dreta a partir d'aquí, però nosaltres tirem pel dret superant un mur de roca, finc els camps de neu culminals.

En tornar a travessar la carena cap al vessant sud, tot i tenir als peus la funesta visió del malmes circ d'Ulldeter, s'ens mostra a l'horitzó un paisatge molt emotiu per a mi, on la densa atmosfera mediterrània es veu esquitxada per la prominència dels també mediterranis massissos del Montseny, Montserrat, Collsacabra, etc, que sobresurten fosques de les boires brillants per l'esbiaixada llum de l'hivern. I és que el paisatge és tan l'escena que li dona suport com el propi fet de la percepció, existint per tan només com a conjunt dinàmic, com a esdeveniment, talment una obra d'art.

 Ressenyes de la Trist Partit i de la Molimolano, d'en Pako Crestas.

Pic Rodó, rodó però encinglerat

I és que la toponímia encerta, però de rodó només en té el cim, ben envoltat d'estimballs excepte a la seva cara nord, per on ascendirem.

Cerquem un itinerari fàcil, amb més neu que roca; la cara nor-oest ofereix una canal que sobre el paper sembla interesant, però el vent ha castigat molt aquest vessant i endemés, la cinglera culminal li dona un grau de dificultat que m'espanta.

Sota el bell sol de migdia creueum el desert poble de Prats de Balaguer, on prenem la pista, ample però pedregosa, que permet accedir en vehicle a la Bassa d'Aumet. Des d'allà, la cabana de l'Orri queda a 45 minuts caminant cap al sud, vall amunt, per una pista tancada i molt còmode. De neu ni parlar-ne: ens movem entre els 1600 i els 1800 m i la neu apareix als 2200.

De tan curta aproximació no ens cansem prou que decidim d'explorar més amunt, a veure si la cabana de la Girmauda, a quasi 2000 m fos habitable ni que sigui per una nit. Res més lluny de la realitat; un matoll ha pres possessió absoluta de les runes de la cabana; la natura sempre recupera el seu terreny.

Foc i lectura fins l'hora de sopar son les inactivitats d'aquest capvespre de lluna quasi plena, en aquesta solitària vall de la Riberola, entre les valls de Planès i de Carançà.

Som mandrosos i no ens llevem gaire d'hora. Així que, sense frontal, comencem la llarga caminada vall amunt, per un sender ample i fresat, però amb molt glaç vidriós i perillós (com es nota la mancança de neu!), fins que el terreny s'obre i el bosc desapareix.
Som al peu del Pic Rodó, concretament de la seva canal nord-oest.

La canal Central que ascendeix la cara nord-oest està molt ventada i mostra molta roca, sobretot a la seva sortida a la dreta de la cinglera final. Optem a ascendir per l'ample canal nord-oest, que per pendents poc pronunciats, ressegueix la base de la cara nord fins un marcat collet.

Del collet podem pujar per on ens sembli, i ho fem propers a la divisòria, per pendents de neu que a voltes s'encaixonen formant canals entre els ressalts de roca, fins i tot algun embut ben glaçat. La duresa de la neu i el glaç permeten ascendir en piolet tracció.

Assolim el camp de neu de suaus pendents que forma el cim, efectivament ben rodó, però tot ell envoltat de parets. Per al descens, llegint ressenya que el llibre indica per al descens de la Canal Pokorski , resseguim la cresta cap al Pic Anyeller a la recerca del coll Bernat i el descens per la vall.

Comença aquí a complicar-se el recorregut més del que esperavem, doncs el llibre no en diu res. Puequem de manca d'informació, doncs, encara que fàcil, aquesta és una cresta que te els seus alicients a l'estiu, i és clar, en condicions hivernals es complica substancialment.

Els pirmers ressalts de descens del Rodó demanen alguna desgrimpada i bastants flanquejos pel vessant est, força carregat de neu per efecte del vent.
Arribats al coll més profund de la cresta, pensem en la possibilitat de descendir fent algun rapel, però l'abisme no permet veure la paret que hi ha sota i continuem.

A partir d'aquí fem algun llarg assegurat; tenim un mur al davant, la cresta s'esmola i l'estimball a banda i banda esgarrifa.
Prop ja del Pic Anyeller trobem una instal·lació de rapel amb una corda fixa, i essent ja tard decidim provar sort a veure si podem baixar. Portem dues cordes curtes de 30 m, i, és clar, arribem a mitja canal, per cert molt profunda, retallada i desplomada. Clavem un pitó i continuem fins un pont de roca ja muntat, i després un merlet, etc, fins que som al fons de la vall i descendim.

Indubtablement hauria valgut la pena continuar la cresta fins el pic, però el desconeixement i la por a retardar-nos més ens fa baixar. Des del fons de la vall, a distància, s'aprecia la poca cresta que quedava fins el coll Bernat.

Pic Rodó, esquerra, i Pic d'Anyeller a l'extrem de la dreta. Baixem des del que sembla el cim.

Ja al fons de la vall, baixem cap a l'Estanyol i vall avall fins a arribar ja de nit a la cabana de l'Orri, i poc després al cotxe.
La jornada ha estat mes dura del que esperavem, però la satisfacció d'haver resolt tots els entrebancs que han anat apareixent supera amb escreix el cansament i la tensió.

Més imatges:

Pic Rodó