dimarts, 17 de gener de 2012

El poder de la divulgació: Pic de la Dona

Quan tots només veiem el Gra de Fàjol com a muntanya on fer-hi ascensions hivernals que requerissin d'una certa tècnica alpina, el pic de la Dona ni ens el miravem, tot i que el veiessim, i ha hagut de coincidir la mancança de neu en aquell i la divulgació d'aquest, per que enguany, tots el que cerquem una matinal ràpida i a prop, ens hi atansem.
Quantes muntanyes més de les que veïem sovint i que no ens mirem, amaguen recorreguts i possibilitats que les nostres opaques mirades no saben veure?
Cal que faci acte de presència una certa enrabiada pel fet d'haver-se acomodat a unes condicions i rutes cantades i ressenyades que disten d'allò més de l'aventura alpina?

Rera el malmès paisatge d'Ulldeter, i rera el soroll dels seus estris i visitants mecànics, ben bé sembla (o potser és així) que canviem de món en travessar la Portella de Mentet, i això que només descendim uns centenars de metres al nord, però ara son els isards els únics elements en moviment que solquen els pendents de neu entre boscos de pins.

El massís del Canigó sobre les valls de Pi i de Mentet.

Ja en un pla més esportiu, també és un altre món el que apareix a la cara nord del pic de la Dona, on els tombats roquissars s'acanalen formant un seguit de corredors i arestes per a gaudi de l'alpinisme fàcil i de poc compromís, en contrast amb l'arrodoniment de tot l'entorn, que en facilita l'accés i la retirada.

Tota la colla a la Portella de Mentet. Part de la cara nord del Pic de la Dona.

Ens trobem un munt d'amics que feia temps que no ens veiem, i també un munt de desconeguts a l'aparcament de l'estació d'esquí, que, tement massificar la zona, no veiem més durant la restadel dia. Només alguna cordada aquí i allà es divisa a la cara nord, però en cap cas coincidim en la mateixa canal com passa en d'altres llocs on gairebé cal demanar tanda per a passar.

Des del fons de la coma de la Dona, com si d'un aparador es tractés, triem canal a ull i amunt! No se quina és, però es tracta d'una pendent de neu d'uns 45º, primer prop fregant un estrep rocós, i després una muca més encaixonada, però sense cap dificultat ni secret.



El Marc i el Carles s'enreden en una canaleta de més a l'esquerra que acaba en un esperó rocós, fent-hi un llarg de corda.

Amb ganes de més i donada la facilitat i condicions de la zona, baixem per una canal que en fa dues més enllà cap a l'oest. De nou a peu de paret triem a cop d'ull, cercant una mica més de dificultat.

En trobem una que sembla ser la canal del Trist Partit, ara que miro alguna ressenya, i ens hi posem.
Una petita goulotte a l'esquerra, paral·lela a la línia de neu, convida a pujar-hi, però el glaç és trencadís.
Sobre aquest primer ressalt s'obre la canal per pendents de neu, fins un estretament amb un nou ressalt.
La ressenya indica a la dreta a partir d'aquí, però nosaltres tirem pel dret superant un mur de roca, finc els camps de neu culminals.




En tornar a travessar la carena cap al vessant sud, tot i tenir als peus la funesta visió del malmes circ d'Ulldeter, s'ens mostra a l'horitzó un paisatge molt emotiu per a mi, on la densa atmosfera mediterrània es veu esquitxada per la prominència dels també mediterranis massissos del Montseny, Montserrat, Collsacabra, etc, que sobresurten fosques de les boires brillants per l'esbiaixada llum de l'hivern. I és que el paisatge és tan l'escena que li dona suport com el propi fet de la percepció, existint per tan només com a conjunt dinàmic, com a esdeveniment, talment una obra d'art.

 Ressenyes de la Trist Partit i de la Molimolano, d'en Pako Crestas.

2 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Mira que m'hi he passejat amb esquís per aquests cims i com bé dius no els hi dónes importància de tan aprop que els tenim. Veig que vau disfrutar prou i ben aprop del cotxe aquest cop!!

Jaume Llanes ha dit...

Un text molt intens i profund. La frase final és esplèndida i em sembla molt encertada.