dijous, 10 d’octubre del 2013

Plaent normal al Pilar de Sant Martí (de Canigó).

27 d'agost del 2013.

Del mal temps de la freda comarca del Capcir baixem a terres més mediterrànies a la recerca del sol, sense deixar el granit, i a fe de deu que el riu Cadí, que baixa del Canigó i no de la serra del Cadí, ofereix de tot per a l'escalador, endemés d'un clima agradable.

Ens instalem al camping de Casteil i des d'allà anirem fent incursions a la vall.
El primer dia tastem les vies esportives que hi ha al peu del Pilar de San Martí, sota Sant Martí de Canigó. L'accés requereix caminar només deu minuts, o sigui que ja em direu.

Comencem per vies una mica brutes de molsa, que creix esperonada per l'ombra del castanyers. En principi ens costa confiar l'adherència dels peus a una roca que demana de coneixer-la, com tota, i que ben poc hem tastat, sobretot en parets baixes enmig del bosc; les alçades granítiques pirinenques no tenen res a veure.

Quan la musculatura diu prou i l'estomac demana, pleguem.

L'endemà tornem al mateix lloc amb l'intenció d'escalar tot el pilar per la seva via normal.

Ressenya del llibre 'Escalada en el Pirineo Norte' de Xabier Laretxea (sense permís)


El primer llarg de la via puja per una mena de graons que trenquen la paret en diagonal, entre diverses vies esportives. Les assegurances en principi son uns anclatges químics, però hi ha de tot per tot arreu. A diferència d'una cordada que ens precedeix, fem la reunió on toca, doncs també n'hi ha un parell més que fan dubtar.


El segon llarg surt cap a l'aresta, amb menys dificultats de les que aparenta. La reunió es fa al cap de 30 m en un castanyer.


El tercer llarg comença a tombar una mica i la dificultat baixa, sempre en torn al IV. 45 metres i reunió em un roure. A mig llarg l'equipament deixa de ser a base de químics i comencen els parabolts, sempre massa abundants.


Comença el quart llarg caminant i travessant uns blocs, fins que la paret es torna a posar dreta, amb passos de V, sempre plaents i molt assegurats. 35 metres. La reunió queda ben extranya, amb un parabolt i dos pitons. És ben curiós el contrast entre l'abundant equipament al llarg de la via i les reunions que aprofiten arbres, pitons, etc.


Cinquè llarg més continuat i sostingut, potser el més escalador de la via, però en la línia dels demés, per a no patir i gaudir. Arribem al capdemunt de la paret. Reunió en un parabolt i un matoll després de 35 metres.


El sisè llarg remata la via, tot en flanqueig per la cresta que uneix la paret a la muntanya. A la cara nord s'hi amaguen les vies de veritat per als habituals del granit.


Arribem així al bosc i cap avall pel corriol marcat amb fites i fresat per la concurrència.
Demà més, més lluny i més difícil.

1 comentari:

Jaumegrimp ha dit...

Desconec aquesta zona, veig que hi heu fet bones incursions, a veure que ens expliqueu! La via es veu maca, però veig que està massa xapada!