diumenge, 20 d’octubre de 2013

'Sauvage' al pic de la Camiseta el Donassà, l'Arieja tocant al Capcir

La comarca del Donassà, políticament enmarcada a l'extrem oriental de l'Arieja, és més acccessible des del Capcir, i de fet els seus vessants hi vessen aigues. Tot i així, paisatgísticament n'és ben diferent, entenent per paisatge el conjunt de factors relatius a l'entorn físic i humà que condicionen la nostra percepció del lloc.

Per a mi ha estat terra de tardor, de caminades i amables recorreguts per valls, carenes i rierols,  precedits d'un inmens bosc on pernoctar amb absoluta llibertat i tranquilitat.

Aquest cop hi escalarem.


A l'encreuament de la pista forestal de Laurenti, de Querigut a Mijanès, amb el gr 7a, indret anomenat Pla d'Artigues, acampem. Prats amplis, plans, entre boscos de pins molt grans; l'any 2011 s'hi podia fer foc; ara  ho han prohibit.


Des d'aquest punt prenem el gr 7a en direcció sudoest bosc endins. Passem sobre la cabana de Bousadus (oberta). Travessem uns prats on sempre hi he trobat un ramat de cavalls, amb una altra cabana, i seguim en la mateixa direcció, ara en flanqueig i apropant-nos al riu.
Ara el relleu canvia i l'altiplà pren forma de vall, entre el Roc Blanc i el Camiseta. Per dintre de la vall anem ascendint molt còmodament, atents al relleu de la nostra dreta que insinua el coll que dona pas a la cubeta on hi ha els minúsculs estanys de la Camiseta. Un corriol ara ja menys fresat hi mena.

El Roc Blanc, encara emboirat, i el primer estany de la Camiseta.

Com a curiositat del lloc, cal esmentar que més amunt del segon estany, trobarem les restes d'un avio de la segona guerra mundial estavellat entre les roques. Impresiona pensar com seria l'accident...


Més amunt de les restes arribem a peu de via.
L'itinerari es divideix en dues parts molt diferenciades: un primer sòcol, on el traçat és de vegades una mica forçat, a la recerca de la roca per a evitar l'herba, i un segon tram més alpí, després d'una feixa d'herba, i que acaba a tocar del cim.

Primer llarg esquivant herba i els regalims; segon llarg sobre una llosa inclinada, llisa però fàcil,  tota amb parabolts; tercer llarg del mateix estil. 45, 50 i 30 metres respectivament; tot de IV. Fem així el primer tram i arribem a la feixa d'herba que cal travessar.


Llargs primer, segon i tercer.

Travessem el prat penjat cap a la dreta, en flanqueig ascendent, fins que trobem els parabolts i la placa penjada amb el nom de la via. Cal parar compte a no confondre la línia d'assegurances que queda just davant d'on acaba el darrer llarg, que es tracta d'una altre via més difícil.



El quart llarg comença amb un passatge capriciós que es pordria evitar per qualsevol banda, però com que d'escalar es tracta l'aperturista ha decidit que per aquí. Una placa anuncia el nom de la via (potser va obrir després els llargs d'abaix?). Uns metres després d'aquest pas que fa tibar, tot torna a ser placa tombada fins a la reunió. 45 m 5a.



Em toca a mi continuar amb el cinquè llarg. Uns metres amunt i de seguida comença el flanqueig a l'esquerra. A la major dificultat aparent per tractar-se d'un flanqueig, cal afegir el canvi d'aspecte i color de la roca, que sembla moll aperò no ho és. Sense més problemes que els psicològocs faig aquests 50 m de IV+ fins al replà on s'ubica la reunió; per cert, aquí la llargada de les tirades ja comença a fer la guitza per les giragonses i els fregaments; menys metres hauria estat bé.

El sisè llarg torna a flanquejar a l'esquerra per a acabar enfilant una bonica placa i fer reunió en un nou relleix. 45 m, IV.


Setè i últim llarg. Tot i que la ressenya marca un grau de 5a, aquest llarg és marcadament el més difícil de la via.  A mesura que avanço la paret es va posant vertical. La roca continua sent excelent, però la vegetació i la terra fan patir de valent en els últims metres, quan els peus son en adherència i la terra va empolsinant la paret. Les bagues que pengen d'un parell de parabolts denoten aquesta dificultat i permeten tibar-hi; tot i així m'en surto utilitzant-les només per a assegurar-m-hi.

 
Del llibre del Larretxea i del de Dulac i Testas, sense permís.

Sortim a la cresta, uns metres al nord del cim. Ens hi atansem, i descendim ara cap al sudoest, a buscar un coll amb una geologia característica que ens permetra baixar caminant, o quasi reptant, cap a la vall d'on veniem. Efectivament el tram dessota el coll és una sorra originada pel dèbil granit que s'esmicola només tocar-lo; el resultat és una grava relliscosa que segons com millor baixar corrent sense pretendre aturar-se.
Val avall contemplant el Roc Blanc, objectiu remot de canals hivernals, tornem al cotxe i cap a casa.

Roc Blanc cara nord. Les línies es dibuixen soles.





  


2 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Això és a Can Pistraus Sergi! aquí poca aglomeració oi? quin entorn mès tranquil!

Sergi C ha dit...

Això és ben a prop, Jaume.
Només hi trobarem caminants i boletaires locals.
És un lloc idil·lic, amb bosc, prats, estaneyts, crestes, parets, canals..