dilluns, 21 d’abril de 2014

Goma II a la Monja

5 d'abril del 2014

Si reequipada com està ja fa certa basarda en el seu segon llarg, com seria l'original?

Ressenya original del bloc d'en Luichy.

Entrar a Frares travessant la Mà de Déu, entre el Dit i el Dit Xic, és descobrir-ne les agulles més impresionants i els racons més profunds entre elles, canals fosques entre parets verticals que no gosem ni mirar i arestes brucs que no ens atrevim a trepitjar.
Travessem aquest paradís, paradís mentre caminem que pot esdevenir infern si s'escala sense el cap clar.

Potser accediriem a la Monja més directament voltant el Dit Xic per ponent, però entre mig i descendint després la canal que es desprèn del nord de l'agulla arribem còmodament a la cara sud de la Monja.

Per a encetar la via, grimpem al grup de matolls i arbres que es situen a la dreta del primer mur, llis i vertical, i que sempre trobem amb un regalim d'aigua que haurem de travessar per a assolir la segona assegurança del primer llarg, fàcil i assegurat sense allunyaments.
El segon llarg segueix en el mateix grau, però la separació d'algunes assegurances fa escalar concentrat i refiat d'un mateix, com sempre huria de ser.
En amunt, l'agulla tomba i grimpem, fins i tot caminem fins a la protuberància final.
Tenim la idea inicial de pujar per l'ultim llarg de la Josep Rigol Romeu, però impediments físics temporals ens fan deixar-nos estar d'estreps, i flanquegem cap a l'est per sota la berruga, protegint amb algun encastador fins l'alzina a mig camí de la Normal, que puja pel nord, i que ja vam ascendir en certa ocasió també per a evitar els estreps de la Rigol. Aquest cop ni tan sols això; baixem i pleguem; algun múscul avui no ens deixa escalar.


R0 al costat del regalim d'aigua i flanqueig final sota la berruga cimal.

 La Silvia treu el cap després del tram vertical del segon llarg, però avui no el pot ni moure.



L'impressionant Melindro, que cau a l'abisme del nord, i que ens conformem a admirar des del camí alt de Frares, per on tornem cap a la Canal Ampla d'Agulles.

3 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Bona via Sergi i Sílvia! no us amoïneu, després de tanta neu els còdols de Montserrat es fan fugissers....espero que els problemes físics siguin temporals i poc duradors.

Sergi C ha dit...

Temporals del tot, Jaume, espero que tan com les pors que infonen les plaques d'assegurances allunyades.
Mica en mica.

en Girbén ha dit...

Frares són frares, la quintaessencia montserratina. (Més assegurances les trobareu al veí Esperó de Llebeig del Bisbe.)
I una mica melindrós, pel cantó de delicat, sí que s'ha de ser per a arribar al cim del Melindro. Un que en sap, i molt, em va explicar que, quan era jove i es sentia immortal, es va posar dret al seu cim... UF!!!