dilluns, 28 d’abril de 2014

El Puro de Camarassa i el Sabardó


Que bé s'estava al congost de Camarassa en un dia tan calorós com el 5 d'abril de 2014.

Desconegut tot plegat per a mi, enfilem la Jopuma al Puro per aquesta entrada des de baix, que sembla que l'original puja per l'embardissada canal fins a la R1, i així escalem una mica més.



Està tot equipat amb parabolts, menys distants quan més amunt, i s'hi pot afegir el que es vulgui per a anar més tranquil. 



Les agulles que es desprenen d'aquesta paret, i les petites rèpliques que es formen a partir d'aquelles,  son inapreciables vistes frontalment. Enfilat'se al damunt de qualsevol d'elles permet apreciar la seva esveltesa.

A cinc minuts al sud del Puro trobem el Saberdó, ben informats gràcies un bloc ideal per a nosaltres . 
Busquem i encetem doncs aquesta via, que crec que és la Normal, i que amb tota lògica enfila la xemenèia que forma l'agulla amb la cinglera principal. 

Ressenya de escalada per a tontos

El primer llarg és una canal amb terra al fons, rocs encastats, matolls i arbres arreu, i roca suficient per almenys no trepitjar terra. Està clar que un itinerari de caire clàssic com aquest tria el terreny més assequible i fàcil de protegir, a despit de l'exhuberància vegetal, però això i així és la natura, i ens agrada.
Dos parabolts donen falses esperances de l'equipament que hi trobarem. Per sort la R1 està equipada amb un rosari de peces de tot tipus.

Inici del L1 i reunió.

Som just sota el segón llarg. Les parets s'ajunten, s'allisen i s'estrenyen, com si ens volessin barrar el pas, i a la vegada suggerint la possibilitat d'esser escalades el oposició.  
En els primers passos tot desploma i les parets son molt llises. Ho provo encastant-m'hi del tot ben endintre, però m'encaixo massa com per moure'm i reptar amunt. S'ha de pujar més enfora, aprofitant una llastra. 
Inmediatament s'assoleix el gran lledoner que ocupa tota la xemenèia. Novament la natura ens posa l'impediment i a la vegada ens ofereix la possibilitat. El tronc de l'argre enx expulsa enfora però permet assegurar-s'hi i enfilar-s'hi (serà la millor assegurança de tot el llarg).
En amunt, trobem blocs encastats que pujarem per sota, altres per sobre, per fora, etc, sempre assegurant amb encastadors i algun merlet.
El grau de la ressenya és encertat, però l'absència, que no mancança d'equipament fixe agmenta l'exposició i conseqüentment la dificultat subjectiva. Vet aquí la gràcia de la via.
  


Un bloc encastat, farcit de cintes amb mallón per a despenjar-se, indica la R2. Ens trobem al punt on l'agulla es separa de la cinglera i la xemenèia passa a ser un parell de parets paral·leles.
Continua la Silvia amb aquest breu tercer llarg fins el cim, escalant també en oposició.


Descendim d'un sol ràpel fins la base, llarg, que fa témer per la recuperació de cordes, però on el principal problema serà pendular per a recuperar les motxilles deixades a la R1.

L'endemà excursió per l'altra banda del riu.








6 comentaris:

en Girbén ha dit...

"Històries del Puro"
Recordo, any 80?: Ens despertem del bivac a la xampinyonera de Terradets; d'hora, perquè anem a la Galí de la Regina i això vol dir una jornada completa. Però abans jo dic: Sabeu què? Ahir em vaig deixar la màquina al cim del Puro... I ja ens tens baixant com esperitats pel Doll a fi d'arribar els primers al seu cim esmolat... Coi! Que una Contax RTS era del bo i millor en fotografia...
Així és com vàrem fer dos Puros en menys de 12 hores.

Jaumegrimp ha dit...

Doncs també és desconegut per mí Sergi, aventurer del tot això!
Bona descoberta.

Sergi C ha dit...

Ja et dic, Jordi, que per una RTS pujo depressa al Puro, i a veure si li tornes a donar vida, que les òptiques Zeis (les autèntiques) son el millor.

QUan la calor apreti fort, Jaume, aquell congost és un oasi, de temperatura i de roca. Ves-hi. Hi ha de tot i més.

en Girbén ha dit...

Ai, Sergi! Si sabessis la dissort del meu Zeiss..., un final de categoria, això sí!

http://empriu.blogspot.com.es/2008/09/32-la-cigalera-de-lobaga-del-baleran.html

Sergi C ha dit...

Ara que ho dius, recordo haver llegit aquesta història.
Ara que passo per l'Empriu sento aquell desig literari de trepitjar el lloc del relat.
I de l'Empriu al visor de l'ICC.

Jaume Llanes ha dit...

En aquests racó de món vaig fer la meva iniciació com a escalador ja fa un piló d'anys. En el moment d'esclat de l'escalada lliure (quan encara no s'havien definit els diferents estils que s'aixopluguen en aquest terme), em vaig fer un fart de pujar per totes les fissures de Camarasa només amb tascons, abans de descobrir els friends. També té vies interessants l'agulla de la Pera. I, a part de les zones equipades per a esportiva, encara hi ha altres itineraris força amagats per fer amb escalada neta.