diumenge, 4 de maig de 2014

Maldeta

27 d'abril del 2014

Nit ventosa i tempestuosa la vigilia d'aquesta ascensió, que no pronosticava res de bo, ens regala una albada amb boirades que vessen de nord i un joc de llums, que després d'ocultar-nos el crestal cimal i fent-nos sentir perduts enmig de la boira i la glacera, acaba amb una clariana absoluta just al sud de la divisòria.

Calcem esquis a l'Hospital de Benás, ara hotel d¡aparcament gens hospitalari, avançada només per a clients, no per a visitants, que han de pagar la penyora de patejar l'asfalt des d'uns metres avall per a no destorbar les classes superiors. De fet aparquem just a la cruïlla, on hi havia un parell de cotxes més, o sigui que com a senyors.


Enfilem de seguida per Paderna, pels seus glaçats i esbonyegats tubs, que dificultosament menen a la Coma del mateix nom, entre dues de les tres Chermanas, la Tuqueta Blanca de Paderna i el Pic de Paderna. I cap al coll sud d'aquest últim que remuntem.



Quants devem ser els que passem de llarg aquests pics cercant cotes més altes, altimètriques que no de bellesa, per que tan la Tuca com la Tuqueta son impresionants.



Carenejant primer i flanquejant després sota la Dent de Maladeta, entrem a la glacera, més aviat coma, doncs poc en queda d'aquella. Les nubolades oculten el pic, fins al punt de perdre el mont de vista i plantejar-nos de baixar seguint les encara visibles traces, abans que els cops de vent acabin esborrant-les. 
La proximitat de la barrera rocosa que tanca i de fet forma aquest cirs i tots els seus cims, ens empeny amunt quan s'ens mostra, fins que la clariana s'imposa i la visibilitat és absoluta.
Pugem la canal, on s'hi ha acumulat molta neu i costa molt de caminar-hi. Sobre la carena tot és paradisíac, sense vent, sense núbols, amb neu endurida.


Baixats de la canal calcem esquis i fruïm d'una neu excelent en aquestes cotes altes, on la fusió ha començat a fer efecte però no prou com per dificultar l'esquí. Baixem direcció al refugi per a retornar pel fons de la vall, cosa que és un sense sentit podent tornar per on haviem pujat, però com que de coneixer la zona es tracta ho acabem fent així. Als pendents de sobre el refugi apareix l'inesquiable crosta, sobre la que fem més caigudes que girs, fons que ja arribats a baix, la fusió de la neu es tal que la crosta ha desaparecut, i tornem a gaudir de l'esquí tot i que sobre una neu ben pastosa.

Primers pendents a dalt de tot; un gaudi.

Des del cim. A veure si aquest any es deixa.

4 comentaris:

en Girbén ha dit...

Bona, ben bona, aquesta!
I, sense por, que no ens alterin els vers topònims: les "Chermanes" que dius mai havien existit abans del conflicte dictat per l'intransigent OPUS de Barbastre... Jo no penso cedir davant l'envestida d'un falsificador aragonesisme. Mal farem d'admetre-la.

Sergi C ha dit...

Il·lumina'm en aquest cau fosc de la toponímia, Jordi.
Segur que en tens bones fonts.
Hauré fet massa cas als mapes on fins i tot rotulen Benás?

Jaumegrimp ha dit...

Vas optar per la descoberta deixant de fruïr els tubs de Paderna, d'això s'en diu un Alpinista sí senyor.

en Girbén ha dit...

La meva memòria de les Maleïdes i de l'alt Éssera és llarga... Imagina'm estrenant Cerler (que en benasquès seria Sarlé) quan en tota la vall només hi havia un metge a Castilló; i prou que el necessitàrem perquè un bèstia li havia foradat el llavi a ma germana, amb un pal d'esquí! Puc dir que solíem fer estada a l'Hostal dels Abadies; pura història del massís, i que sempre ens entenguérem; ells amb la seva parla de transició i nosaltres amb la nostra. I això en temps de la dictadura... Ara, prou ho sabem, hem reculat, i molt. Sinó fixem-nos en l'engendre del Lapao...
Ara, entro a una botiga de Benàs i, aquella mare que acabo d'escoltar com li canta una coneguda cançó de bressol a la seva filla, és sent incapaç de respondre al meu Bon dia amb el seu equivalent. El model francès d'anorreament lingüístic per marginalització premeditada està triomfant. Paga molt la pena de fer una visita al fastuós mausoleu de l'Escrivà de Balaguer a Torreciutat, que poc o molt va de camí. Allà esta ben exposades les raons d'una política sense miraments que s'autoanomena pietosa.