divendres, 4 d’octubre del 2013

Voltant el Crabèra més del compte

14 d'agost del 2013

Després del passeig d'ahir ens diem que avui podem fer la cresta de Crabèra, que segur que el sol ens acompanyarà, i cap allà anem sota la fosca humida de la matinada.

Amb un silenci eixordador comencem a caminar sota la presa de Sant Joan de Toran; aquí l'aigua és aturada del tot i ni una gota va més enllà del mur de formigó. Espantats, tan jo com el senglar que sorprenc sota la negror del bosc, despertem de cop i fem el conegut camí fins a Es Grauèrs, on veïem el ramat de cèrvols que ja dedueixo com a habitual en aquest punt i a aquestes hores a trenc d'alba.


Arribant a la Pala Vaciuer. 

Amb penes i feines localitzem l'Agulla Verda i tirem amunt cap a la Pala Vaciuer. Obstinats en no baixar arribem al capdemunt xops del tot. El terreny i l'herba son i seran aigua tot el dia i la cresta ja ens la treiem del cap. Així doncs, com baixem d'aquí sense desfer el penós pendent d'herba que hem pujat?

Mapa i llibre en mà decidim cercar el pas dera Comassa i fer cap a la vall de Melles. La corda i el material seran avui una càrrega tan feixuga com inútil.

Cap al pas dera Comassa.

La boira engoixa i inquieta; tot sembla molt més tètric i amenaçador amb la seva presència.
Anant i venint, dubtant i sense veure-ho clar, localitzem el pas, després de seguir traces sobre l'herba que en alguns casos només eren com una mena de línia pentinada, segurament pels isards, doncs per a aquí dubto que hi hagi passat ningú en molt temps.

La baixada cap al fons de la vall de Melles tampoc és gaire evident, però alguna fita de tan en tan apaivaga els nostres dubtes.
El paisatge és d'allò més tenebrós, amb congestes i escampalls de roques sota la Maleda deth Cristalh, que sense dubte hauré de tornar per veure-ho i gaudir-ne amb més visibilitat i menys angoixa de no perdre l'itinerari. 


Arribem finalment al riuet d'Aurean, sota el port del mateix nom, que ara hem d'ascendir per anar cap al Crabèra. I què farem al Crabèra? Ja ho veurem.

Cami fresadíssim, gent, ramats, gossos de guarda... per un moment la presència humana alleuga una excursió que, per indrets salvatges amagats entre la boira, ens han fet mirar i remirar la guia i el mapa més d'un cop, amb l'inquietud de sentir-se perdut.

Pugem el Crabèra amb l'esperança de travessar sota la seva cara nord cap al coll del Malh de Losers i d'allà al Port d'Arbe, però, Ay la neu! Enmig de la boira dubtem de la contnuïtat de la roca i desconeixem el pendent de les nombroses congestes que pengen sota el Crabèra i el Canejan, i no portem crampons. Som covards? Ja en vam patir una aquí mateix, i no tenim ganes de gresca, o sigui que amb prou hores per avant, avui caminarem llarg. 

El Serra Nauta treu el cap rera el Malh de Llosars i l'aresta nord del Crabèra. Allà hauriem d'anar a parar.


Fer la cresta des d'aquí seria una opció, però tot està moll i recordo franquejos exposats.


Desfem el camí normal del Crabèra i baixem a l'estany d'Araign. Preguntem al guarda sobre la presència de neu cap al port d'Arbe i es sorpren de que a aquelles hores marxem cap al Toran. Som-hi doncs.


El camí és fresat, marcat i net excepte un parell de congestes que ens en fan crecar la continuïtat, però tot plegat és molt evident. Atenyem el preciós estany d'Albi, racó bellíssim que només per coneixe´l ja val la pena l'excursió, tot i que no cal venir-hi per aquí.

Estany d'Albi.

Finalment arribem al conegut Pòrt d'Arbe.
Telefono a l'Aleix per que no pateixi i de dret cap a la drecera, que per cert trobo més complicada que de costum; les allaus deuen haver-hi fet de les seves.

I parlant d'allaus, la Coma d'Arbe sembla la lluna, plena de neu barrejada amb terra i pedres, sota la boira, amb les últimes llums del dia... 

Coma d'Arbe.

Arribem a Era Honeria a les 10 de la nit, sense cresta però satisfets d'haver conegut nous racons, que sense dubte ens permetran accedir i baixar d'aquesta muntanya que s'em fa complicada, i és que les comes penjades, el laberint de canals i la salvatgia que hi impera li otorga un nivell enllà de les dificultats objectives i de les xifres.


divendres, 27 de setembre del 2013

Toran, Cumedan, entrant de boires i aigua.

13 d'agost del 2013

La tempesta que ens foragità de la Ribagorça deixa boires residuals que s'aferren als vessants i que el nord conserva i afavoreix més de l'esperat.
Caminar per verdes i obagues valls amb aquest temps pot ser tan plaent visualment com sacrificat físicament, i aquest fet és essencial a les satisfaccions muntanyenques, tan condicionades per l'esforç que requereix la seva consecució.

Tot i així avui fem un passeig.


Ja havia vist la vall de Cumedan des de Peirahita, rectilínia i estreta a la vegada, profunda però accessible.




Amb la companyonia del Tuc comencem a caminar des del refugi mateix, per un camí que enfila cap a uns prats i unes bordes, alguna d'elles ben restaurada, però que es dirigeix bastant cap a l'est i acaba en un revolt de la pista. Mantinc l'esperança de trobar algun viarany que des del refugi permeti travessar el bosc fins al punt clau del km 5,3, el qual facilitaria molt l'accés a les valls del sud i evitaria la pista. A saber quins obstacles amaga la frondositat del bosc.  


Fageda impoluta.

Travessar els diferents estrats vegetals és una experiència peculiar i identificativa d'aquesta banda del Toran: primer la fageda neta, espaïosa, ombrívola i acollidora; després avetoses fosques i tètriques, ermes a ran de terra; segueix un estrat de pi negre que queda enllà dels camins, en vessants que aquests només freguen o travessen quan enfilen el lateral de les valls; i finalment els herbassars, ja sigui de pastures abandonades, d'una frondositat que ni les fites vencen per a indicar el camí, ja sigui en roquissars inaccessibles precisament pel recobriment de la pròpia herba, que no deixa agafar-s'hi.


Font de Peirahita.

La font de Peirahita marca el final del bosc i l'inici de les pastures, aprofitades aquí i ara (un pastor francès habita la cabana del mateix nom). El camí que ressegueix la vall és força evident i va penetrant en ella apropant-se al riu.



Passades dues comes on és molt fàcil perdre el camí sota l'herba (de fet fa grans marrades per superar el desnivell pel punt més còmode), arribem a l'últim replà, ocupat per l'estany de Cumedan.
La congesta mig soterrada testimonia les allaus d'aquesta primavera.
 

La vall queda tancada aquí en forma de circ. Queda pendent enfilar la carena i recuperar el paisatge ja conegut des d'una altra perspectiva, la del Montlude. Els Malhs dera Montanheta i els Dera Pala deth Gesp, i totes les carenes que s'escapen aquí i allà configuren un terreny vertiginós, que sembla tenir més extensió vertical que projecció horitzontal sobre el mapa, concentrat en una petita extensió.

  
Demà les boires tornaràn a fer la gitza.



dimecres, 25 de setembre del 2013

Esperó sud-oest del Racó Gros, via Banzo-Font-Martínez

21 i 22 de setembre, fi de l'estiu.


Pic dels Gorgs, al sud de l'Infern.



Remenant la sempre a mà guia del Pirineu Oriental del CEC, i esperonats per una piulada recent, fem cap a Ulldeter i aproximem per allà, fent no se si més o menys desnivell que per Núria.


Plantem la tenda sota el coll de Carançà, tenint a sota l'estany Blau, d'on agafarem aigua, escassa en aquesta època i en aquestes alçades d'aspecte quasi desèrtic. I de desert res de res; ens creuarem una munió d'isards al llarg de tot el dia, perdius blanques a la Fosa del Gegant, marmotes a dojo i un parell de muflons, dels quals mai n'havia vist.



Refiats de l'esmentada piulada i de la ressenya gràfica que conté, encetem la via i aviat veig que no quadra amb el text de la guia del Pirineu Oriental, que copio aquí:

   'Escalada AD. Desnivell: 250 m de bona roca. Dues cordes de 40 m i 2 pitons.
Primera asc.: 9 juliol 1967, per Jesús Banzo, Enric Font i F. Martínez (GEDE del CEG). (But. C.E. Gràcia, octubre 1967, p 177; Cordada, 1967, n. 139, p. 15; Altitude, 1967, n. 43, p. 56.)
Primera femenina i segons total: 25 de maig 1970, per Montserrat Martínez i Jordi Lluch (CE Àliga).
Primera en solitari: 7 de gener 1975, per Jaume Nogueroles. (But. STAE del C.E. Àliga, juny 1975, n. 13, p. 5.)


Sota el coll de Carançà.
   Ascensió comparable, segons els primers ascensionistes, a la de la paret nord de l'Infern, però més llarga i atlètica, i per tant de major dificultat.

   
   Des de la Valleta Seca es remunta una tartera cap al peu de l'esperó SW, limitat a ambdós costats per grosses plaques llises i clares (10 mn de marxa d'aproximació).
   
   Situats a la base, cal elevar-se uns 30 m en diagonal a l'esq. sobre replans herbats i lloses amb bones preses (II) fins al per d'un ressalt vertical (1 pitó abandonat a la 1ª ascensió, R-1).'


Estany Blau i estany Negre, Carançà.
La ressenya que seguim mena cap a la dreta direcció les plaques tombades a cercar una reunió de xapes casolanes. Del pitó, cap rastre.

   'Sortiu per la dr superant l'esmentat ressalt (IV) i prosseguiu uns 20 m en línia recta (III) fins a un nou replà (1 pitó, R-2)

Anem més a la dreta i el ressalt el trobarem després de la nostra R2, amb un parabolt a sobre, i no és de IV.

   Enlairar-se sobre unes plaques inclinades (III-) uns 35 m, fent nova reunió (R-3). (En endavant totes les reunions s'efectuen aprofitant els blocs sortints).
   Es segueix el fil de l'esperó uns 40 m, superant alguns trams bastant llisos (III) (R-4).'
Pic del Racó Gros des del Coll de Nou Creus.

Com veïem, el texte original no parla del flanqueig sota el sostre, pas destacable de l'itinerari, per la qual cosa dedueixo que la via original va més a la dreta, seguint pròpiament l'esperó i evitant sempre les plaques.

Sense cap mena de dubte hem estat enllaçant les reunions d'una via veïna, equipada amb parabolts molt petits i amb reunions de xapa casolana, amb el nom pintat a peu de via i que malhauradament no recordo. La Banzo-Font-Martínez va més a l'esquerra, sobre l'esperó, i com a punt de referència tenim un pi que indica la ressenya publicada al Vertex i que desconeixiem.
A partir d'aquí ja som a la via original.



   
Continua el relat de la guia:

Gendarmes dels últims llargs.
   En aquest punt l'esperó perd verticalitat; enlairar-se directament 40 m (II) (R-5). Cal guanyar 40 m més (II+) (R-6).
   L'esperó es redreça, presentant successius ressalts que acaben en una torre característica. Pugeu 40 m (III amb passos de III+; R-7 sobre l'esmentada torre).
   Per amunt l'esperó és molt més marcat, presentant una sèrie de gendarmes baixos que es van superant directament durant 40 m (III+, R-8).
   Cal escalar encara 40 m del mateix estil (III, R-9).
   S'ataca ara el darrer ressalt, més vertical, sobre 40 m (III+, R-10).
   Supereu un trox vertical molt curt i prosseguiu per terreny fàcil (II) uns 15 m, assolint la cresta principal que enllaça el Racó Gros amb el Pas de Porc, guanyant fàcilment el cim (10 mn). Horari: 3 h (fig 28).

Nosaltres, patosos, necessitem unes 4 hores, i amb la llarga tornada que ens espera decidim no fer cim i deixar-lo per un altre dia, ja sigui per fer tota la cresta, per refer la via pel seu itinerari original o provar-ne alguna altre de la cara est.


Sortida a la cresta, amb el Canigó el fons.





dilluns, 5 d’agost del 2013

Del fons de Lis al Pic de Malpàs (Maupas)

De la foscor de la nit a la de la tempesta.
27 de juliol del 2013.

Més avall del que és habitual, doncs les riuades han destruït l'alberg, l'aparcament i part de la carretera que mena al final de la vall, fem nit el divendres sobre una inmaculada herba i sota un cel estrellat, que no augura els núbols que l'endemà amagaran els cims.

Encetem molt d'hora la caminata per una pista improvitzada a la dreta hidrogàfica del riu, ben bé un quilometre i mig extra de camí, fins que enllacem amb un troç de la carretera asfaltada i trobem el camí que comença a pujar.

Les marrades del sender es fan curtes a la llum del frontal, sota l'espessa fageda i a través del dret pendent que no veïem però que intuïm; caminar fosc sembla rentable.
Acabat el dens bosc la llum del dia ja és suficient per caminar sense frontal, però  insuficient per a discernir entre si farà bon temps o mal temps. Som a l'inici de la gran marrada que el sender fa per a evitar els estimballs de sota el breu replà de Prat Long, i és que del cim al fons de la vall el pendent és continu, 2000 metres que les hidroelèctriques aprofiten sense contemplacions i que nosaltres pujarem i baixarem tot d'una.


Florit Prat Long, amb el Quayrat al fons.


 Ferralla a tort i a dret. L'impacte paisatgístic de les instal·lacions hidroelèctriques és considerable, reforçat pels barracons i grues d eles obres que s'hi estan fent. Hi haurà una millora visual quan acabin?


Les innocents nubolades que juguen amb el sol del matí acabaran conquerint tot el Pirineu, però almenys ens permetran l'ascens i el descens en sec.


El gran desnivell del vessant ofereix grans panorames oberts, absents de racons. El Mauberme és quasi invisible sota el potent sol a contrallum.


Passem pel refugi a carregar aigua i ascendim el pic per la ruta clàssica, és a dir, a tocar de la glacera residual. Per no posar crampons anem esquivant la neu arran de roca, amb trams més complicats que d'altres, especialment per a assolir el coll entre la Tossa de Malpàs i el pic. 
Els núbols oculten tota vista i el vent convida a no perllongar l'estada al cim.
Després del descens d'aquest tram veig clarament que seguir íntegrament la cresta per sobre de la Tossa hauria estalviat temps, doncs es pot grimpar i desgrimpar ràpidament sense tocar ni esquivar neu.


 Ben poca cosa sembla el Malpàs vist des del flanqueig de la Tossa per l'est. Quan assolim el coll es divisa l'estimball de la seva cara nord-oest, farcida de llargues vies d'escalada.


La progressió per terreny d'antigues glaceres sempre em convida a pensar com seria això ple de glaç fins dalt, quan les crestes eren els murs de contenció d'aquestes inmenses masses d'aigua sòlida, que ara deixen a la vista un granet compacte, llis i de color clar.


Desfem camí d'una tirada. Paulatinament van pesant sobre els nostres cossos els metres de desnivell; el caminar es converteix en un acte motriu quasi deslliurat de tota consciència, la qual s'entreté amb la bellesa de l'entorn inmediat i amb el desitg d'arribar, acabar i descansar. És ara quan ja al fons de la vall el tram de pista improvitzada es fa farragós del tot , més quan veïem que uns quants cotxes han arribat fins al final de la vall per la carretera que tampoc estava tan malament.

 

dilluns, 8 de juliol del 2013

Últimes neus del Cotiella, punta Espouy o Armeña, per la diagonal


6 de juliol del 2013

Amb el deler d'aprofitar el que resta de les generoses nevades d'aquesta primavera encara ens atansem a racons on sabem que l'element blanc es resisteix a la fusió, arrecerats del sol i de les temperatures ja plenament estiuenques.

L'erm i sec Cotiella amaga un d'aquests racons, impensable quan hom veu aquest massís calcàri des de qualsevol àngle, que només mostra roca nua, escassament cohesionada en els seus crestalls i massivament amuntegada en pendents inestables, on cap herba hi viu. 

Anys enrera vaig fer aquest recorregut, recordant-ne un descens i un retorn pesat i llarg. Aquest cop triem de fer el recorregut amb un altre punt de partida, reservant el gruix de la caminata per a l'aproximació, i escurçant el retorn, cosa que trenca tota norma a l'hora de fer una canal amb neu, però pel cas no hi farà res, doncs la poca neu que queda presentarà un estat òptim per a progressar-hi. 

Cresta d'Armeña/Coronas amb el Pic d'Espouy a l'esquerra de tot, amb la canal de baixada.

 Vista a llevant des de la Colladeta del Ibón: calitxes d'estiu.
 
Més tard del que hauríem, abandonem el final de la pista forestal que prové de Barbaruens, poc apte per a turismes i on hem fet nit. Enfilem el final de pista que esdevé corriol i ressegueix la curiosa geologia d'aquesta muntanya, enmarcada per verticals parets i horitzontals terrasses, vegetades per un tupit bosc de pins al principi i per verdíssims prats quan l'arbrat clareja. Sobre aquesta allargada feixa hi ha penjat l'estany d'Armeña i més endavant, quan aquesta es fusiona amb el circ del mateix nom arribem al refugi lliure. Seguim gr amunt cap al nordest, vorejant tot el massís del Coronas i la Cresta de Armeña, el qual envoltarem, fins a atenyer la Colladeta del Ibón, per on canviem de vessant i de direcció.

Passem així a la vall de la Ribereta, amb l'estètic Ibón de Plan o Balsa de la Mora al seu fons. El paisatge és aquí més contrastat entre el mineral de les seves pentinades tarteres, les irregulars i esberlades cingleres, i una vegetació que aparenta un cuidat jardí de gespa entre grans pins negres i decoratius troncs morts. 

  
Descendint de la Colladeta del Ibón cap al Ibón de Plan, i ja a baix al verdíssim prat que el precedeix. Bones fotos de la Silvia.

Des del desaigüe

Des de sobre de la paret que tanca la vall.

Fet aquest descens toca ara remuntar aquesta vall de la Ribereta. El primer obstacle a superar és una paret que tanca la vall al fons del llac, on una vira en diagonal permet superar-la còmodament, tot i la pedra descomposta que hi ha. Un gran ramat d'isards ocupa la vall a banda i banda, aquí un grup de mascles que sembla que vulguin cridar l'atencií, i allà les femelles amb moltíssimes cries, com si els primers protegissin a aquests.

Travessem la llarga vall pel seu fons, planer i de seguida amb neu fins el final, fins que trobem l'últim obstacle que tanca la vall del tot: la cinglera de la cara nord del Coronas.

 Canal Diagonal del Pic d'Espouy. El pic queda a la dreta, asollellat.

Portem més de cinc hores caminant per a arribar aquí, i tot i ser ple estiu, el sol no toca a la canal. És un prodigi geològic, com una rampa feta expressament per accedir al collet que separa el Pic de Raymond d'Espouy de la resta de la cresta, i que permet superar sense gaires dificultats aquesta paret de pedra trencadissa.
Pugem doncs pels moderats pendents de la canal, ara més drets ara més suaus, ondulats, sempre com una mena de balcó sense barana obert a la dreta que es va elevant més i més. Una petita inflexió al mig trenca la continuïtat, donant pas a un tram més ample fins que la rampa s'acaba i cau al barranc aque baixa del collet.
Aquí ja toca el sol, però la neu no canvia. El que si que canvia és la orografia del terreny. L'ample feixa en diagonal que configura l'itinerari s'acaba precipitant-se cap a l'esmentat barranc, i deixa una estreta repisa inclinada per on atenyer el collet. Per acumulacions de neu que flanquegem i per un tram de grava sobre roca, bastant inestable i exposat, superem aquest últim obstacle i arribem al collet.



 
Final de la Diagonal i inici del tram de flanqueig cap al collet.

L'ascens al cim és una senzilla grimpada per roca a voltes més sòlida i restes de corriol.
Des del collet i pel vessant sud cau una canal/tartera que mena avall de cop fins al fons del circ, on s'enllaça amb l'itinerari normal al Cotiella fins el refugi.
Arribats a aquest, saciem la set provocada el potent sol estival, en aquest entorn sec i esquerp, gràcies a la font que hi ha a sota, cabalosa i fresca, conduïda per un tub des de la surgència original de la font de Riantes.
Desfem ja cansats la gran feixa que per l'Ibón de Armeña ens retorna al final de la pista on hem aparcat.