diumenge, 5 de juliol de 2009

Del Troumouse a la Munia pel circ de Barroude

A la carena divisòria pirinenca hi conflueixen dos climes ben diferents: el mediterrani i l'atlàntic; i el temps borrascós és una excel·lent oportunitat per a comprovar-ho.
L'Aurore ja feia temps que proposava aquesta sortida i donada la impossibilitat d'anar als Alps m'hi apunto.

Dijous 9 de juliol quedem a Plan d'Aragnouet al migdia.
Des d'allà enfilem la pista que s'endinsa a la vall de la Gela, que despés es converteix en un còmode camí, que en suau ascens ens condueix al cap de 3 h als estanys i refugi de Barroude.


Fons de la vall de Barroude abans d'arribar al circ.

Circ i estanys de Barroude.

La boira ve i va, oferint-nos un espectacle d'imatges que es van succeïnt.




Primeres llums del dia.

Instal·lem la tenda prop del refugi, que l'endemà desmuntem i amablement ens guarden, amb els sacs i tot el material que no necessitarem.


El divendres, ascendim pel mateix sender fins el Port de Barroude.
Seguim el llom en direcció oest, i el terreny canvia de cop, passant de la suavitat del relleu a l'esquerpa aresta est del pic de Troumouse, que ascendirem.

Port de Baroude o de Barrosa.

Cara est de la carena Troumouse-Gela.



Una agulla calcària, que flanquejem per la seva cara sud, ens porta a una bretxa que la separa de l'esmentada aresta. De la bretxa ens enfilem sobre una vira calcària amb un pas de III, i seguim a l'esquerra ascendint i buscant el terreny més franc, que passa de calcari a equistós.
Assolim una franja de roca negra, en la qual es divisa un diedre amb una corda fixe instal·lada, que resulta ser menys difícil d'ascendir del que la presència de la corda suggereix.



A partir d'aquí continuem grimpant ja en plena aresta fins un avantcim que flanquegem per l'est (presència de neu) i assolim el cim de Troumouse, amb el seu característic 'tripode' metal·lic.

Cim del Troumouse.

Deixem les motxiles al cim i crestejem al nord fins la punta Heid.

Sierra Morena vist des de poc abans d'assolir el Toumouse.





Tornem enrera i ens dirigim al Sierra Morena, que des d'aquesta banda, presenta un aspecte
imponent i esmolat.


La millor roca es troba en plena cresta, i per allà l'escalem. Fem dos curts llargs assegurats fins un pitó abandonat amb una baga, probablement per a rapelar.


Des del cim del Sierra Morena descendim al sudoest cap al coll que el separa de la Munia, per un còmode i suau llom.


Sierra Morena vist des de la Munia.

Per la cresta que comença en aquest coll, que es va esmolant progressivament, pugem la Pequeña Munia i la Munia.
Seguim la cresta en descens cap a l'est, en direcció al coll de la Munia, però sense arribar-hi, i ens desviem a l'esquerra en direcció al coll de Robiñera, descendint per terreny descompost i per pendents de neu.

Des del coll girem a l'est i baixem al circ de Barrossa per congestes de neu, buscant el Camino de las Pardas (o Chemin des Mines), en el punt on supera la 'Dome' per a evitar més desnivell.



Prenem l'espectacular camí, equipat parcialment amb un cable d'acer, arrencat en alguns punts degut a l'esmicolada roca, que per trams encinglerats creua cascades i barrancs fins enllaçar amb el que el sender de Barrosa al Port de Barroude.
Finalitzem així la jornada.

El temps, molt inestable, ens ha permès fer el recorregut sense mullar-nos.


Durant la nit les tempestes es van succeint, i dissabte al matí, en ple descens, ens enxampa una calamarsada que ens fa pensar en lo perillosa que hauria estat en plena cresta.




1 comentari:

Jaumegrimp ha dit...

Bona pencada Sergi! veig que el braç ja millora...aquesta cresta és molt maca, nosaltres ja fa temps vàrem fer la travessa a l'inrevés de La Múnia fins al Heid i baixant al vessant Francès al cercle de Troumouse.