diumenge, 9 d’agost de 2009

Esperó del Místic a la Pedra d'Esparreguera: escalar i escalar ...

El nom de Místic Dru no pot ser més suggerent a la hora de triar una escalada, i les últimes piulades d'alguns companys i coneguts hi contribueixen.

Llibre en ma trobem el peu de via, després de pujar per l'incòmode corriol entre matolls i terreny inestable.

Formem 2 cordades: una de 2 amb la Silvia i el Javi i una de 3 amb l'Aurore, el David i jo.



Començo jo amb el L1, de 30 m. A la tercera xapa m'he de penjar i mirar-m'ho. Això de començar amb 6a sense escalfar costa. Buscant i sobretot col·locant-me trec el pas, que a la ressenya de la web veig que és un 6a-. Les assegurances, tot parabolts, estan be en els passos clau i allunyen quan la dificultat baixa.
Els companys de segon fan algun A0.
La Silvia, fent de primera a la següent cordada, te l'ajuda de cintes allargades que li ha deixat el David per xapar abans.



La R1 és estreta, i tots 5 ens hi apilem. Totes les reunions tenen dues anelles per a rapelar.



Surto de la R1 i a la primera xapa trobo el pas que més em costa de tots. El llibre dona V+ per a aquest llarg, però aquest pas em sembla que supera en dificultat el 6a- de la primera tirada. Tots coincidim en aquesta opinió, i ens hem assegurat de prendre la vaiant de l'esquerra, més fàcil en teoria. El supero en A0 i a partir d'aquí continuo per una roca excel·lent, amb presa petita, alguna bústia i molt treball de peus. Quan les assegurances allunyen apareixen millors preses de mans, fins que la placa tomba i s'allisa abans de la R2, que és àmplia i còmode. Total del llarg 40 m.



Al L3 pren el relleu l'Aurore, que te ganes d'obrir i s'hi veu en cor en ser de V. La via va cap a la dreta per buscar la millor roca per a superar el mur que tenim davant. El primer pas és el més fi, i després torna a l'esquerra per una successió de còdols en lleuger flanqueig, que de primer segur que és més còmode d'escalar.
Pujo l'últim per ajudar al Javi que farà de primer a la cordada que fa amb la Silvia.
30 m. La R3 es situa al peu de la placa que conforma el L4; és molt còmode hi hi ha una mica de vegetació i terra.



Trona, però entro al L4. És una placa homogènia, amb V i V+, continua, sostinguda, on es disfruta de la dificultat i de la roca boníssima, amb molta adherència; el millor llarg de la via.
Arribant quasi a la R5 comencen a caure gotes, i m'afanyo per a muntar-hi el ràpel.



Queda doncs per un altre dia acabar la via, i disfrutar-la sensera, doncs tot i que en alguns passos he patit, en la majoria he disfrutat de valent.




Ressenya de www.onaclimb.com