No descriuré els llargs, només dir que els 4 primers concentren el passos més difícils però de forma aïllada, que sense pensar-nos-ho gaire superem en A0 (la clau és anar depressa).
Els quatre següents llargs transcorren per terreny tombat i amb pedres soltes (cal anar en compte) i son difícils de protegir.
Els quatre últims llargs, ja propiament a El Gat, son potser una mica més sostinguts i macos, ja plenament adaptats al tipus de roca (que aquí dalt sembla més adherent que al principi - potser només ho sembla ...) i amb les maniobres apreses, els fem depressa, excepte quan un friend no surt de la roca i un tascó s'hi resisteix (el friend es va quedar allà, al principi del penúltim llarg).
Fotos de l'Oriol.
Quan som a la R3 m'assabento que de la última cordada (la de les noïes), encara no ha arribat ningú a la R1; quan som ja al cinquè llarg, crec, m'assabento que tots decideixen abandonar, essent de fet una sàbia decissió, doncs al ritme que anaven no se què hagués passat.
Fotos de l'Oriol.
Els núbols i les boires van passant, però a estones es veu cel blau i el sol toca al Cabirols Superior, donant una espurna d'optimisme. L'Oriol i jo pugem bé; obro sempre jo i ell puja molt depressa. Ens encallem quan algun empotrador no vol sortir, i quan m'equivoco dos cops (el primer al L9 quan m'en vaig al parabolt que porta a la sortida del collet; el segon al L11 quan prenc una feixa a la dreta que no és) rectificant prou a temps i sense excessives maniobres.
Fotos de l'Oriol.
D'aquesta manera, en unes 5 hores d'escalada (en perdem quasi una amb les peces que queden empotrades!) l'Oriol i jo fem la via i coronem El Gat.
Sense entretenir-nos, doncs tenim companys a baix esperant-nos, muntem el ràpel amb una sola corda de 60 m fins el collet, i baixem primer per la tartera d'El Gat (de fet els primers metres encara no son tartera), i després per la tartera, si és que se la pot anomenar així, de l'Enforcadura.
3 comentaris:
Sergi, enhorabona per l'ascensió! és una bona trescada, l'aproximació i la via! a mí el que més em va agradar és el final del gat, sobretot el darrer llarg, força desprotegit i amb una roca de mirar i no em toquis...que content vaig estar quan vaig engrapar l'aresta cimera, ben cantelluda i ferma!
Per cert que els va passar a les noies?
Gràcies Jaume.
Si, si: delicada la roca de l'últim llarg!
La última cordada anava massa lenta, els costava massa d'equipar i van decidir abandonar, suposo que també amb la influència dels núbols amenaçadors.
Hola Sergi,
Felicitats per la via, realment és una gran clàssica del Pedra Nord i imprescindible com le vi negre!
Llàstima que no hàgiu pogut acabar la via tots, però ja passa, si no vas per feina, encara que sigui "només" l'Homedes...que per mi és molta via!
Salut i bona roca
Publica un comentari a l'entrada