dissabte, 19 de juny de 2010

Paret de Mu a les Moles de Sant Honorat, un gran massis conglomerat...

... com una illa enmig de calcari del més pur; ben bé és com la roca de Sant llorenç del Munt.

Ressenya de l'Antonio G. Picazo i Jose Mª Suñer, extreta dels Kutrescaladors, i panorámica del massís del Xavi.

Tinc present la coneguda Aresta Idílica que ascendeix l'Agulla dels Tres Ponts, però cercant informació de la zona, la lectura d'algun relat fa dubtar sobre l'exposició d'algun llarg, i trobo aquesta ressenya al blog dels Kutrescaladors, que ens sembla una opció més segura com a primera ascensió a aquest massís: la via 'Retiro espiritual'.

Seguint els consells de diversos blocs, anem en cotxe fins el mas Torrent, on un lletrero indica l'inici del camí que ens porta molt còmodament al Corb i al coll de Mu. Des d'aquest coll, el corriol flanqueja les Moles de Sant Honorat, creuant dos barrancs, al més profund dels quals és on trobem la Paret de Mu només creuar-lo.

Vista de la Roca i l'Agulla del Corb des de la R2, i la R1, sota el desplom.
 
El primer llarg comença amb una roca humida i plena de líquens i molses, però buscant els còdols més nets no rellisca. Com en tota la via, s'ha d'anar amb molt de compte amb el que es toca i trepitja: la roca és bastant traidora, potser més que a molts llocs de Sant Llorenç del Munt.

Una cordada que ve darrera nostre comencen a escalar l'Aresta Idíl·lica.

El segón llarg comença superant un desplom considerable. Amb l'ajuda d'un estrep i sobretot de la fifi pujo; els parabols estan distanciats; suo de debò. Passat aquest desplom ve un tram vertical que també es fa en artificial, A0 en aquest cas, amb els parabolts més propers, tot i que com farà la Marisa, es pot fer perfectament en lliure (6a).


El tercer llarg el fa la Marissa de primera. Mentre puja comença a ploure. Els de l'Aresta Idíl·lica abandonen. Ens plantejem també l'abandó, però quan comencem els segons el llarg, deixa de ploure i fins i tot surt el sol; magnífic!
La Sílvia continua amb el L4, llarg més homogeni entre el IV i el V.


Em torna a tocar a mi obrir un llarg, el cinquè, aquest cop sense patiments d'artificial, però trobo que prop del coll, els parabolts cada cop allunyen més, obligant a afinar bé l'escalada. No és difícil, però la roca no dona cap confiança, tot i que en aquests últims llargs sembla més bona.
Munto la reunió amb vistes al Segre i la plana de Peramola.


L'últim llarg és per la Sílvia. Des de la reunió, sota un desplom, s'ascendeix per una fisura on s'hi pot empotrar el cos, però amb motxiles .... La Sílvia s'enfila al resistent romaní que hi creix i amb empotrant mig cos xapa el parabolt que hi ha dintre. La roca es comporta i permet escalar a gust l'aresta que forma la fisura fins al capdemunt, on acaba la via.

La última reunió ja és a dalt de l'agulla, gairebé al cim.

El descens el fem en tres rapels, enllaçant els llargs dos a dos, sense problemes per recuperar les cordes i posant-se sempre a cobert de les pedres que cauen com a projectils.

La paret de Mu es mostra discreta a l'esquerra del clarament piramidal Sentinella de Tres Ponts.



Fotos de la Sílvia i la Marisa.

4 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Interessant la via! amb tan entrenament per Sant llorenç us deuria semblar que no us en haviéu mogut!! intensiu de Conglomerat!! si el vols continuar ara toca anar cap a
Vilamala a fer les vies del Llorenç i l'Antxi, l'entorn us encantarà!

lux ha dit...

Totalment d'acord amb el Jaume!
això és un intensiu de conglomerat!

Felicitats per la via!

SergiC ha dit...

Ah si! Ja l'he vist des de la carretera tota aquesta zona.
Però potser que vagi canviant de roca, eh? Que després voldré anar al Pirineu i em trobaré com peix fora de l'aigua.

Wolfgang ha dit...

Ei Sergi,

amb aquesta companyia tant ben trobada, qualsevol no va lluny!
Felicitats per la via i l'activitat, un dia hauré d'estrenar-me també a Sant Honorat...
Salut i a tibar