dissabte, 26 de juny de 2010

Coserans: vall de Birós

El Coserans és la única comarca gascona de l'Arieja, igual que passa amb l'Aran a Catalunya; coses de la geopolítica.

Des del diminut i dispers poble d'Eilia (busqueu Eylie, el seu nom en francès) pugem fortament per la fageda en direcció est, seguint el Gr10. Nombroses i curtes marrades faciliten l'ascens, fins que el bosc s'acaba, el sol es fa notar i apareixen les primeres restes de les mines de Ventalhor (Bentaillou en francès).

Últimes bordes sobre Eilia, envoltades de fagedes per on passa el cami.

Les restes de les mines, tot i ser un residu a la muntanya, tenen un cert atractiu, i el seu estat, marcat pel pas de temps, els confereix un aspecte quasi de monument conmemoratiu d'un passat ben diferent.


El terreny passa de boscós a herbós, molt herbós comparat amb el vessant meridional del Pirineu al que estem més acostumats.
El sol es fa notar cada cop més; ascendim per vessant est. Al fons divisem permanentment la carena que remuntarem més tard per pujar la Pica deth Ar.


El Maubèrme apareix majestuós cap al sud; s'hi veu el final de la Coma de Tartereu, amb la seva cèlebre canal per ascendir-hi.


Arribem al coll d'Aranh, en plena Serra del mateix no, amb l'homònim estany al fons del vessant oest. A la imatge de la dreta, novament el Maubèrme amb la vista sencera del corredor Tartereu; impressionant!
Després de carenejar cap al nord, assolim la Pica deth Ar (pic du Har en francès). Es veu la cara nord del Crabèra, amb la marcada canal que el ratlla (i que hem d'ascendir algun dia d'hivern) i la cresta d'aquest pìc al tuc de Canejan i al Tuc Blanc, que varem recorrer l'estiu passat. Deu n'hi do de la neu que encara s'hi conserva.

Desfem camí cap al coll i reprenem el Gr 10 en descens cap a l'estany d'Aranh. A l'alçada de la presa (cabana lliure i, més amunt, refugi Jacques Husson del CAF) descendim per la vall del riu de l'Isard cap al nord.

El paisatge d'aquesta vall és molt diferent de la d'Eilia; apareix un estatge boscós format per avets, donant un caire més alpí a l'entorn.

Després d'agafar aigua a la cabalosa font d'Illau, prenem un camí a la dreta que flanqueja pel nord-oest la Pica deth Ar, tornant a entrar a la fageda.
Ens dirigim en flanqueig i per terreny cada cop més herbós al Coll deth Còs (cabana oberta i font).
Des del coll ja és tot baixada, però les últimes ventades han fet molt de mal al bosc i trobem grans faigs arrencats de socarrel que barren totalment el pas, obligant a enfilar-s'hi i a vorejar-los per poder-hi passar.

Poc a poc reapareix el paisatge atlàntic de les valls d'aquesta comarca, ple d'empinats prats de dall i de cabanes i petits nuclis arreu.

Finalment arribem a Eilia, quan el cel amenaça aigua just on érem fa unes hores, però, què seria d'aquestes valls sense l'abundant pluja que sempre hi cau?




2 comentaris:

lluís ha dit...

Com sempre he gaudit molt de les boniques fotografies que ens ofereixes, encara amb el record fresc d'aquesta bellíssima zona del Pirineu.

Jaumegrimp ha dit...

Sergi, refrescant post ara que la calor ens atenalla!