dissabte, 10 de juliol de 2010

Pallars inmaculat a la vall de Noarre

El 10 de juliol, en el marc de la trobada que més o menys cada any fem amb el grup R&P, després de passar la nit a Ainet de Cardós, ascendim al pic de Certescan per la vall del Riu Noarre.
Aquesta és una vall secundària de la de Tavascan, que s'inicia a les bordes de Noarre.


Els conjunts de bordes en aquestes valls son quasi tan importants com els pobles en quan a referents geogràfics, ja que és en ells on transcorria la vida dels ramaders a l'estiu i en torn als quals s'organitzen els camins que entren a les valls.

Hauriem pogut començar l'excursió a Quanca, petit conjunt de bordes bastant alterat per la carretera que puja a la Pleta del Prat, però amb la idea inicial de baixar per l'Estany del Port, decidim enfilar la pista de la Pleta Palomera amb cotxe, fins el trencall que, pràcticament sense desnivell, condueix a Noarre.
Les teulades de pissarra oxidada son un dels elements més característics d'aquesta part del Pirineu.


Des de Noarre seguim vall amunt pel camí que, entre prats primer i pel bosc després, ressegueix la riba dreta del riu del mateix nom. Travessem el riu Flamisella per una bella cascada (imatge de sobre) i arribem a la Pleta de Guerosos, on el riu passa a rebre el mateix nom i es divideix en míltiples braços que travessen el prat.

Pleta de Guerosos.

150 metres més amunt trobem els Aiguamolls de Guerosos, amb un entorn i un paisatge idíl·lic, talment un paradis terrenal; quina diferència amb l'hivern!


Riu amunt, la vegetació arbòria desapareix i cedeix el lloc a l'herba. Passarem per l'estanyol de Guerosos per arribar ja al domini de les pedra.

Al fons Montroig i Ventolau; Estanyol de Guerosos.

Efectivament al voltant dels 2400 m comença en domini de la roca i encara de la neu, aquesta última per pocs dies: som als estanys Blaus. La terra i conseqüentment l'herba van desapareixent, i les tarteres, primer de grans rocs, i després de pedreres inestables, seran el nostre terreny fins gairebé el coll que separa els cims de Certescan.

Estany Blau.

Estany Blanc.

Més amunt dels estanys Blaus, a la cota 2500, trobem l'estany Blanc, al centre del circ que formen els pics Certescan i Flamisella. El seu aspecte ja és del tot glacial, i no és difícil imaginar-se aquest lloc complertament cobert de centenars de metres de glaç desguassant als estanys de sota, els Blaus.
Enfilem la canal que ratlla la cara oest del Certescan i que mena al coll entre els dos cims, el nord i el sud. 

Pic de Flamissella sobre l'estany Blanc, i cim sud del Certescan vist des del cim nord.

Pujem primer el cim nord i després el sud. Des d'aquest últim, descendim encara al sud a buscar el Gr que ve de l'estany de Certescan i que còmodament ens portarà a l'estany Blau, on enllacem amb l'itinerari de pujada.

I vet aquí l'indiscutible protagonista de la sortida: aquest cadell el vàrem trobar a la vora de l'estany Blau, adormit, i en despertar ens va seguir. El menjar que li varem oferir segurament el va acabar de convencer d'acompanyar-nos. A la canal d'ascens ja va patir dificultats i a la cresta, els seus plors van entendrir algun cor que va acabar posant-s'el a la motxilla, on va quedar còmodament adormit.
El seu destí final va ser el poble de Tavascan, on els amables hotelers el van alimentar i van dir que ja es cuidarien d'assabentar-se si algú l'havia perdut o be s'el quedaven.

4 comentaris:

Javi ha dit...

Hola Sergi! m'encanta la foto de l'estany blau amb la fita al davant!!!!! Eiii sempre amunt!!!!

lluís ha dit...

Sí que és una vall idíl·lica a l'estiu, a l´hivern és freda de valent. Encara recordo una acampada a la Pleta de Guerossos i com de lent passava el temps esperant que el sol escalfés una mica!
Realment quan baixa tanta aigua és un espectacle.

SergiC ha dit...

Dincs és el primer cop que recorro aquesta vall. I ja friso per enfilar-m'hi amb els esquis aquest hiver, eh Javi?
A veure si hi organitzem una sortida.

mònica ha dit...

Enhorabona per fotos Sergi! realment copsen la magnificència de l'indret.