dissabte, 11 de desembre de 2010

Si la neu es deixa

Nevades i fred, calor i anticicló, més anticicló i altre cop una mica de fred.
Aquesta seqüència de fets augura bones condicions de neu per a l'ascensió de canals, amb una crostra gruixuda i endurida, i l'eufòria fa oblidar que el vent acumula neu a sotavent, i que so no li toca el sol no es transforma.
Travessant la Cerdanya, es posa de manifest que el Pirineu oriental, entès com el conjunt de massissos que formen el Puigmal i el Canigó, és un mon a part meteorològicament parlant.
Mentre aquests es mostren ben escassos de neu, víctimes de tots els vents, les muntanyes enllà de la solana ceretana es mostren blanques, tot i que amb gruixos irregulars, castigades també pel vent.


Des de l'aparcament superior de Porté-Pimorent, ascendim cap a l'Orri de la Vinyola i flanquegem el pics de Fontfreda i l'Estanyó, fins a topar de cara amb el pic de les Valletes.
Les canals situades a l'est d'aquest pic criden l'atenció, es veuen ben nevades i continues i son assequibles.


De les dues més marcades, triem la més propera al pic, corredor nº 2 segons el llibre del Paco Sánchez, ja que ofereix variants de sortida a la dreta en la seva part superior.

Dintre de la canal hi ha força neu i bastant dura; ascendim còmodament. A mitja canal, quan el pendent fa una pausa, s'ajeu, i es comença a estrenyer, amb l'Oriol i la Sílvia em separo del grup i ens dirigim a un pendent de neu lleugerament acanalat que cap a l'oest ens menarà a l'esperó que es despenja del collet est del cim.

És aquí on anem trobant una neu cada cop més granulada i incoherent, dipositada pel fort vent de ponent de dies passats; afortunadament no hi ha plaques de vent. 


La progressió es va complicant. Els rocs que només treien el cap es converteixen en verticals murs en desprendres la neu que els oculta. Allà on s'insinua una fisura m'hi afanyo a posar-hi algun friend, i si només és una esqueltxa hi clavo un pitó; de vegades parar a protegir és més exposat que fugir amunt; el terreny no estrà per a entretenir-shi, els piolets no es claven enlloc.


Pujant així, fem 3 llargs de 30 m i sortim sobre l'esperó, ja ben planer, a la vista del cim i dels companys que fa més d'una hora que ens esperen.


Descendim per l'ample canal a ponent, que ens porta a l'estany de l'Orri de la Vinyola i desfem camí arribant ja fosc a l'aparcament.

La neu no ens volia deixar pujar per on voliem, però ens n'hem sortit; bon inici de temporada.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Veig que ja t'has estrenat en el gel. Aquests trams amb neu inconsistent damunt la roca són els pitjors, et posen els pels de punta, no saps ni com progressar ni com assegurar, són molt aleatoris.
Comença la temporada, de moment amb poca neu, però ja veurem què passa, sempre és una sorpresa.
Jo intentaré estrenar-me aquest cap de setmana, a veure si hi ha sort.