dissabte, 4 de desembre de 2010

Pic de Morters i descens per la vall de Galba

Aquest itinerari que, tot i la seva poca esquiabilitat a la part final, ha esdevingut clàssic, és relativament proper, poc exposat a les allaus, i s'inicia en una estació d'esquí (interessant quan la neu comença a una certa alçada).
Com la resta de pics que envolten la conca de Camporells, l'accés que garanteix neu i seguretat és la carena de la Serra de Mauri, que ja varen travessar de cap a cap la temporada passada per ascendir al Peric


Iniciem l'ascens per pistes, fins que havent assolit la carena, tot i la presència de l'estació d'esqui, l'entorn es torna quasi bucòlic, dominat per un bosc carregat de neu que és una delicia d'avançar, alçats sempre sobre la carena.


Finalitzat el bosc, i retrobades les pistes, assolim el pla superior de la serra, sempre ventat, d'aspecte desèrtic; el Capcir és el país del vent.

Només resisteix la força del vent aquella neu que ha estat ben trepitjada. La traça roman i ens permet passar amb esquis.


Des del capdemunt de la Serra de Mauri, ample i planer, baixem pel bosc orientat a ponent, on s'hi acumula molta neu, cap al també planer circ de Camporrells, concretament a la seva part alta, en direcció nord.
Reprenem novament la pujada, molt suaument, ben encarats ara si cap al pic de Morters.

Cim del Morters i la seva pala sud, amb la millor neu que trobarem aquests dies.


Des del cim, la vista de la vall de l'Orieja és magnífica, presidida per la famosa Dent d'Orlú. Al fons, la muntanya de Taba, encimbellada pel Sant Barthelemy, es reafirma com a projecte per als propers dies, però les temperatures no es mnantindran baixes com avui i el color blanc desapareixerà en gran mesura.


Iniciem la baixada per la pala sud, virant poc a poc a l'est, a la recerca d'un pas que ens permet abandonar les pendents culminals per accedir pròpiament a la vall de Galba.
Amples valletes ben innivades i còmodament esquiables, amb grans acumulacions als pendents més drets orientats a l'est, menen al fons de la vall, on un petit pont ens permet creuar el torrent dels Serrats Verds.


A partir d'aquí el descens es converteix en una progressió quasi horitzontal, primer per corriol i després per pista, enmig d'un bosc cada cop més espès, la contemplació del qual sembla fer més plaent l'esforç de remar. 
Arribats al pont que creua el riu Galba, posem pells i ascendim a través d'un bosc mixte de faigs i pins, cap a l'aparcament de l'estació.

3 comentaris:

en Girbén ha dit...

Fa res vaig recordar la fantabulosa Peira Escrita -el millor conjunt de gravats prehistòrics de la Catalunya Nord-, situada avall del desguàs de l'Estany del Diable. I, de la Vall de Galba, n'és bell fins el seu mateix nom.

SergiC ha dit...

No hi havia massa neu, però prou con per no intentar veure la Peira Escrita.
A l'estiu ja serà.

Jaumegrimp ha dit...

Ep Sergi, veig que ja has començat la temporada d'esquí! raconades amagades i poc conegudes aquestes.