diumenge, 9 de gener de 2011

Montserrat és poesia

Ja s'em predonarà la gratuïtat de l'afirmació, que no és pas meva; he de confessar que Montserrat és Montserrat i punt, i que si de cas, som alguns els que interpretem com a poesia la seva lectura, que en trepitjar-la, potser sense ser del seu agrat, fem de vegades de forma un tan abusiva.



Tot ascendint pel camí dels francesos, després de superar el coll de l'Ajaguda, hom es troba inmers en el pulcre i ombrívol Torrent del Migdia, en profund contrast amb el eixut vessant sud que ha acompanyat fins ara el camí.



Avui alguns escalen a la part baixa de la muntanya, però el dia no hi convida.
Mentre les boires amagen la muntanya des de baix, convidant a no apropar-s'hi i augurant-ne un aspecte d'allò més tètric, les seves agulles cimals revelaran el seu aspecte més suggerent a qui, amb els ulls ben oberts, decideixi apropar-s'hi. 

La Salamandra.

Cim del Montgròs.


No soc gens amant d'elements extranys a la muntanya, però he de confessar que aquest pessebre és tan montserratí com la petja del corriol quan encara no fa estat víctima de la massificació.
I és que em dol trepitjar herba i arrels quan puc trepitjar terra, i trepitjar terra quan puc trepitjar roca; tot i que sembli impossible, la goma de la bota pulveritza el terreny, i no ens podem convertir en el pricipal agent de degradació de la muntanya. 

Agulla de Can Jorba, quasi extranya des d'aquest vessant.

Mare de Deu de la Font, a Can Jorba, enrunada. Els Pollegons, tenebrosos sota les boires.


2 comentaris:

lux ha dit...

M'encanta quan les boires acaronen les muntanyes...
tot téun ambient especial
Unes fotos xulissimes Sergi!

Jaumegrimp ha dit...

Un dia per gaudir dels capricis de la natura!