dissabte, 25 de juny de 2011

Aresta Idíl·lica a Sant Honorat

No se si la única, però l'escalada d'aquesta aresta és una de les poques maneres d'atenyer una curiositat geològica molt impresionant: la cúpula que forma dintre seu l'agulla dels Tres Ponts, al massís de Sant Honorat.

Aquest conjunt de conglomerat, d'abundants còdols mitjans i un ciment no gaire fort, ressalta pel seu color fosc front la blanca lluïssor del calcàri circumdant.

Ja de lluny cal afinar l'ull per percebre aquests relleus, baixos i amagats entre les altives cingleres del Segre, sense sospitar els racons que amaguen.


Des del Mas Torrent pugem per la pista que arriba a la cara oest de la Roca del Corb, plena de còdols i poc transitable en cotxe. Al peu d'aquesta roca prenem el camí que la flanqueja cap al nord i que deixem en uns minuts per agafar un corriol cap al Coll de Mu.
Ja des d'aquest coll flanquegem cap a llevant les Moles de Sant Honorat, a través dels seus barrancs, i al que fa tres, el més profund, trobem al fons l'aresta i l'inici de la via.

Agulla dels Tres Ponts (s'hi aprecia l'obertura de la cúpula); inici de la via.

Grimpem una mica per una rampa fins a peu de paret, sota un desplom, i a la dreta hi ha dos burins que serveixen per fer la R0 sense perill de rodolar avall.

Començo el L1 amb un pas d'estrep que ja fa tivar per sortir a la dreta, des de l'últim graó, fins una repiseta des de la que xapem bé els següents passos. En només 15 m soc a la R1, còmode, amb dos parabolts ben grossos, com totes les reunions de la via.

R1 i L2.
Continuem amb el L2. Més tombat i sense passos d'artficial, costa veure les assegurances, molt escasses en els trams fàcils, tot i l'exposició que confereix la qualitat de la roca.

Amb el L3 finalitza l'ascens a la primera elevació de l'aresta. 


Tenim enfront el segon tram de l'aresta, que es supera amb dos llargs, el primer dels quals el més vertical i bell de l'escalada. Després d'un canvi de reunió caminant, ens situem novament a peu de paret. 


Enceto el L4. Es tracta d'un diedre amb roca més sòlida del que sembla, que poc a poc va desplomant fins a arribar al màxim a la seva meïtat. 


En aquest punt cal treure els estreps per superar dos passos, el primer una mica llarg. Superat el desplom, les assegurances es desplacen cap a l'esquerra, incomprenssible per mi, doncs recte és prou factible i ens estalviariem el freg de les cordes.


El L5 comença també en Ae només sortint de la reunió, però es deixa fer en lliure, tot i la mala pinta d ela roca. Seguidament va tombant fins fer reunió davant d'un petit muret.
Continua el L5, de pur tràmit fins el cim, on fem reunió en una sabina.

Finalitzem l'escalada, però comença ara un espectacular descens per un paisatge grandiós i inesperat: la cúpula que formen les tres roques que donen nom a l'agulla, dita dels Tres Ponts per tres arcs que aquelles hi formen.


Impecable ressenya de l'escalatroncs.

1 comentari:

Jaumegrimp ha dit...

Una via que encara tinc pendent! però no hi vau passar molta calor?
per l'uniforme que veig que dúies Sergi, sembla que en fèia una mioca no? millor no caure que hi deixes la pell....