dissabte, 14 d’abril de 2012

Matalot al Cingle del Pont de Roca del Mal Pas de Can Pobla de Sant Llorenç del Munt

13 d'abril de 2012

Certament sembla més llarg el nom que la pròpia via, però tot i la seva minsa llargària no la vàrem poder acabar, i és que la cosa més petita pot presentar-se com a inabastable en certs moments. Menystenir les vies de Sant Llorenç del Munt per petites i curtes és una mancança de sensibilitat que impedeix gaudir d'una escalada essencial on el que compta és passar per allà i arribar al capdemunt de l'agulla, aresta o cinglera triada.

Des del camí que sovint ascendeixo per a accedir als Cingles dels Cavalls s'aprecien a l'esquerra els esperons d'aquesta cinglera, de mal aspecte des d'un punt de vista escalatori per trencadissos i entapissats de vegetació, però sumament atractius paisatgísticament.



En un d'ells hi trobem dues vies, la Matalot dels gurus de Sant Llorenç Amadeu Pagès i Joan Armengol, del 92, i la més recent dels continuadors del més pur estil clàssic, la Senda dels Mamuts dels germans Masó, que finalitza per l'esperó inmediat a la dreta del primer.

Localitzat el feréstec i boscós peu de via, ens disposem el Jaume i jo a descobrir poc a poc el recorregut de la via, doncs des de baix no es veu cap assegurança.

Pujo pels primers metres de conglomerat argilenc, trencadís i humit, sortosament no gaire difícil, però força exposat per la pèssima qualitat de la roca. La fisura, encara en roca de la dolenta, permet empotrar-hi un tascó, però sembla més decoratiu que altre cosa.
Afortunadament la roca comença a millorar i uns metres més amunt ja apareix un pitó.
Cercant els millor passos a banda i banda de la fisura, la confiança en el terreny augmenta amb l'alçada, doncs el conglomerat es converteix en gris i cantellut. Segon pitó, però també últim, enfront dels quatre que cita la ressenya.
Amb la paret més acanalada i petites fisures que apareixen al meu pas, protegeixo els passos amb Aliens fins a superar la plataforma on hi ha la reunió, amb dos espits de plaqueta petita en perfecte estat, sense gens de rovell.


R1.


El Jaume al L1.


Sobre la reunió, la cinglera s'abomba formant una petita repisa i una bola desplomada. S'endevina que els aperturistes van anar a la dreta, seguint la petita repisa, a la recerca d'un punt feble per a continuar amunt. 
Aquest punt apareix aparentment entre dos grans còdols, però segurament no és ben be més feble del que hauria estat la countinuació recte amunt des de la reunió.
Un espit amb la xapa ben oxidada permet assegurar-se i tibar de la cinta amunt. M'ho miro 
i decideixo posar l'estrep per aguantar-me còmodament entre els dos còdols. La següent i última xapa està molt amunt, inabastable, i cal sortir en lliure, tal i com indica la ressenya. Busco preses, busco peus, no m'en sé avenir de recolzar-me sobre els grans còdols arrodonits; la proximitat de la repisa fa poc útil l'espit com a assegurança... Després de tres o quatre intents no m'atreveixo a sortir; per un pas no acabarem la via!

El Jaume suggereix que faci una reunió i que ens ho mirem. Continuo per la repisa, travesso una petita canal amb terra i vegetació i faig reunió en una alzina.
El Jaume ve i decidim sortir amunt per la dreta de la canal, amb roca acceptable i possibilitats de protecció en una sabina i algunes fisures.
Sobre la canal faig reunió en una altra alzina.
Just quan el Jaume comença, s'adona que la primera alzina és la R1 de la Senda dels Mamts, la via paral·lela dels Masó, i que haguessim pogut continuar per allà.



Així doncs hem escalat el L1 de la Matalot i hem improvitzat un llarg de sortida entre aquesta i la Senda dels mamuts; almenys no hem hagut de baixar i hem gaudit de sortir per dalt de la cinglera, encara que queda pendent de superar íntegrament tota la via en si.


2 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Felicitats per l'aventura, aquests cingles de Sant Llorenç ens reserven moltes sopreses! Sabent de qui era la via, l'Amadeu Pagès, hauríes d'haber anat amb el martell i els pitons.

Amadeu ha dit...

Nois, ara nomes cal que posseu nom a la integral que heu obert.
Certament el pas no resolt es molt potent:cal pujar amb pocs moviments a sobre la pedra blanca i no pensar amb el replà de sota.Recordo que al Joan, el fet de tenir una repisa aprop l'hi donava seguretat.
Es molt gratificant veure escaladors que aprecien aquestes petites vies.
Molts records !
Amadeu