divendres, 6 d’abril de 2012

Via del Nil

30 de març de 2012

Esperonat per la recent piulada del Jaumegrimp al seu bloc, ens adrecem a Coll de Nargó de pasada cap al Pallars, on l'endemà volem tastar la neu.

 El camí cap a la serra de Conillers ja el tinc conegut, però em sobta que hagin asfaltat la pista. Si, és clar: més comoditat per als habitants de la zona (quants n'hi deu haver?), però no pas més seguretat, doncs sense adonar-t'en circules més de pressa. En fi, parlem d'escalada.


Seguint el camí fins gairebé sota el coll que serà la referència de la baixada, busquem a la dreta les marques grogues de la Directa de l'Avatar d'en Guillem. Poc abans d'arribar el peu d'aquesta via, i foto-ressenya en ma, trobem la marcada línia de roca que configura els primers llargs de la Nil.


Comença la Sílvia amb el L1, fàcil fins a arribar al V abans de la reunió, on la sento rondinar i la veig patir, doncs la roca te un recubriment de pols calcària deixada per les últimes pluges i les assegurances disten prou com per que la roca sigui excelent, que de fet ho és, però bruta. La reunió es fa en un roure, després de barallar-se amb unes branques per a arribar a agafar-se al tronc. 

R1.

Faig jo el L2. Tombat i de roca compacte, augura sensacions plaents, però la bruticia sobre la roca fa patir; els gats no adhereixen, i de vegades cal escombrar amb la mà abans de confiar-hi els peus. Quina llàstima.

Fotos dela Sílvia del L2.

El tercer llarg consisteix en abastar la corda fixe que hi ha a la feixa i seguir-la a la dreta fins a sota uns ponts de roca amb baga, per on segueix la via. Els parabolts grocs de la Directa de l'Avatar es veuen ben propers a la dreta.

La Silvia a la R3.

Fotos dela Sílvia. Quart llarg. 

Torno a sortir jo amb el L4. La roca ara ja és neta, lluent i adherent segons els canons de la comarca, vertical però amb unes preses increïbles, que tot i la mancança d'expansions conviden a tibar a plaer. Dos ponts de roca i fisures per no acabar permeten protegir-se per a no patir. Només cal parar atenció a algun bloc dubtós. Abans de la reunió, on caldrà emprar la lògica per a trobar la continuïtat de la via, apareix una placa amb canaleres que hom desitjaria que fos eterna, però el fi de la via és inminent.


Per acabar al cim d'aquest tossal, que ben bé no és el de la Feixa, fem l'últim llarg de la via Liebe Claudia, del mateix aperturista, essent el nostre L5, i que fa la Sílvia per a matar el cuc de la bona roca. Uns primers metres caminant precedeixen un mur final ben dret i amb molt bones preses, protegit amb un parabolt. A sobre hi troba la reunió.

En definitiva han estat dos primers llargs força bruts, amb adherència dolenta, i dos llargs finals amb roca per a gaudir de valent. Tota la via està equipada al mínim, però ben mirat no cal més expansions si portem material d'autoprotecció.

Ressenya dels aperturistes.



1 comentari:

Jaumegrimp ha dit...

Ep Sergi, has tardat poc ha anar-hi, la via no és com dirírn els germans Masó, "per a senyoritus" però no ens va desagradar malgrat la terreta i molsa, és ben trobada. Vau aprofitar a fer la liebe Claudia?