dilluns, 16 d’abril de 2012

Vies dels Masó a La Palomera, a la Placa Roofs i a Frares

14 d'abril de 2012

Les llampants ressenyes dels germans Masó criden molt l'atenció, i quan les vies a que es refereixen es troben en llocs poc frequentats es difícil de resistir-s'hi. Val a dir també que coneixent l'estil amb que obren, trobarem els passos difícils ben protegits, els itineraris cercaran la màxima lògica, i rarament hi haurà una expansió on s'hi pot fer alguna altre mena d'assegurança.

Amb aquestes premises, anem al centre de Montserrat.

Josep Fatjó Gené, La Palomera.


Ja hi havia passat per aquí caminant, però ni tan sols hi he escalat les vies d'esportiva, que a promer cop d'ull prometen una roca de primera.
A la dreta del tot de la segona paret d'aquest serrat, on acaben les vies esportives, hi trobem aquesta va de dos llargs.



El primer llarg s'encorba per les ondulacions del terreny tombat, entre baumetes i replans, fins acabar en una renió equipada sota el desplom que ratlla horitzontalment tota la paret. La roca no defrauda gens.


El segon llarg comença amb uns passos d'artificial equipat per situar-se sobre el desplom, on continua amb un mur ben vertical amb una roca i unes preses excel·lents.
Opino que si aquest llarg s'hagués obert mes a la dreta, hauria pogut sortir potser en lliure, doncs hi ha un punt on el desplom queda interromput per un mur que sembla factible.

L'equipament és perfecte; al primer llarg, si es vol, s'hi pot encabir algun Alien o algun Tricam.

Des de l'última reunió descendim en un sol ràpel fins a peu de via, i flanquejant pel sòcol rocós reprenem el camí del Coll del Muset.

Venus and Mars a la Placa dels Roofs

Abans d'arribar al coll del Muset, en un pronunciat revolt, apareix un corriol que mena de dret a la placa Roofs (s'ha cober de gròria el qui ha batejat la paret...). Zona d'esportiva amb vies de més d'un llarg, els Masó hi obren una línia passant pel Botijo, gran roca adosada a la paret que desploma per tot arreu.


Com que és artificial equipat començo jo. Per penjar la primera cinta ja cal penjar-se d'una presa arrodonida dintre d'un forat, anticipant passos llargs. Efectivament hi ha un punt on haig de fer invents per xapar el parabolt, doncs ni a últims hi arribo. La sortida en lliure és menys complicada del que m'esperava; hi ha bons còdols i está molt assegurat.
La Sílvia pateix força en aquest llarg; quan no arriba a les cintes ha de recorrer al prussik per ascendir per la corda; menys mal que no l'ha provat de primera.



La segona tirada ja és en plena placa, graduada de IV+ a l'inici però força fina de preses, amb una roca molt compacte.

Després de la reunió a mitja placa continua el tercer llarg ja més ajagut, interromput al final per un muret que es supera d'una tibada de bones preses, petites però bones.

Baixem amb alguna desgrimpada per l'aresta que mena directament al coll del Muset, on recuperem el camí de La Palomera.

Aquesta zona central de Montserrat, que conformen el Torrent del Migdia i el de la Canal Roja és una gran illa de pau i silenci, on ni tan sols de sent el brogit de la propera autovia, aïllada al nord per l'imponent presència del Montgròs i al sud pels esberlats barrancs que formen els esmentats torrents.



15 d'abril de 2012
Via Ringo Starr a l'Agulla del Romaní, regió de Frares.


L'estampa captivadora de les capricioses formes de les agulles de Frares sota els foscos núbols de tempesta, primerament corpren i fa aturar-se a contemplar, però ben aviat ens farà correr per tractar de fugir de la pluja violenta que augura.


I diumenge continuem amb els Masó, ara a Frares, regió d'infinits racons foscos sota els espessos alzinars que farceixen les canals. Arribar a peu de via ja costa, doncs ho fem a cop de mapa i de ressenya, sense haver-ne llegit res, i sense que l'agulla aparegui al llibre del Brugarolas.

La via comença amb un llarg fàcil i poc equipat que puja l'agulla Brian Epstein, però amb un pas final per a superar el mur graduat com a V+, però que a mi em sembla més, doncs les mans son ben justes per a superar-lo sense peus!



Des d'aquesta agulla baixem uns metres cap a l'alzina que hi ha al collet entre aquesta i l'Agulla del Romaní. Comença aquí un llarg preciós, fàcil també, amb bona roca i molt ambient, doncs la paret desapareix de la vista sota els nostres peus conforme anem pujant.
L'equipament és de només dos pitons, però les savines i altres matolls que creixen al diedre tombat per on transcorre el llarg permeten llaçar-hi bagues a dojo. Desitjant que el llarg no s'acabés mai arribo a una reunió de dos espits, que, tot i poder allargar fins el cim, té raó de ser per a evitar fregaments i veure bé el company.



Resten uns quants metres fins el cim, que es poden acabar d'amanir pujant directament el bombo final, sense més protecció que una savina.


Paisatge sublim a tocar dels dits, presidit pel Lloro, amb les nubolades que comencen a evolucionar.



Baixem per la canal a l'est de l'agulla, a través d'un alzinar tan ferestec que sap greu de trepitjar i d'espatllar la delicadesa inmaculada d'aquest sol montserratí que tan hem de cuidar per que no s'erosioni. Millor anar sempre per roca...

Camí de Can Massana hem d'acabar corrent, fent una cursa desigual amb la tempesta que ens acaba atrapant per escassos minuts.

 

2 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Se m'has avançat Sergi, la Josep Fatjó em falta!! a més amb el Josep som parents i li dec una repetició a la seva via, les altres ja les he fet i em van agradar força com la majoria dels germasn Masó! deu n'hi dó amb l'artifo de la Venus eh?! a mí em va costar i el Toni, de segon tampoc ho va trobar fàcil...

Xavi ha dit...

Bon reportatge Sergi, unes vies molt boniques.