dissabte, 19 de maig del 2012

Vall de Toran. Era Trauessa (o quasi), a la cresta de Crabera.

10 i 11 de maig del 2012
La realitat de les dimensions d'aquesta muntanya és quelcom que no obeeix a la interpretació que puguem fer de la cartografia, per precisa que sigui, ni tampoc a la percepció visual, que en base a experiències prèvies, ens transmetrà una relació de proporcions que no s'hi ajustarà.

Ben mirada sobre plànols i vista uns quants cops des de diversos angles, fins i tot trepitjada pel seu fil, ens encarem de ple a aquest vessant sud de la Cresta de Crabera, que uneix aquest Tuc amb el Tuc Blanc, amb el destacat Tuc de Canejan enmig.

Som en uns dies de temperatures altíssimes, sobretot al fons de les valls, però les nits son clares i encara que sembli mentida regela en alçada. Els vessants sud estan molt nets de neu, trobant-se acumulacions de purgues al fons de les canals i de les comes, mentre que les pales i les arestes son ben nues. Els vessants nord en canvi, son objecte d'allaus degut a les acumulacions de neu que presenten, que amb les temperatures altes, ja no son capaces de sostenir-se, sobretot quan el terreny és de roca llisa i de fort pendent.

És així com observem allaus des de les pales superiors de la cara nord del Tuc d'Ermer, que comencen essent lliscaments de plaques sobre la roca llisa i ja desglaçada, i que en impactar en les cingleres de sota acaben formant veritables cascades de neu. Per tan la màxima serà 'les cares nord ni tocar-les'.

Circular avall pel semidesert Aran és un plaer, petit però en comparació a l'ombrivola carretereta que serpenteja discreta pel fons de la Vall de Toran.

Al final de la pista, sota el Barratge de Sant Joan, dinem a l'ombra dels arbres; al sol no s'hi pot estar. Preparem i carreguem motxilles i encetem el camí de Barrier cap a Es Grauèrs. Algun allau que cau del Tuc d'Ermer posa l'accént a la música constant i estrident del riu, que baixa amb violència per les Gorges del mateix nom. El desglaç a aquestes hores de la tarda és força patent.


Arribats a la Hont des Brotaci ascendim pel matollar primer i herbassar després, en direcció a la Coma d'Arbe. Hi entrem lleugerament fins a situar-nos prop de les primeres pales de neu, ja gairebé a la boca de les canals, almenys aparentment.  Els isards ens miren des d'allà. Què hi fan? S'hi estan fins el capvespre.

El terreny és tot pendent i fer-hi nit no és fàcil. Trobem un parell de bedolls, inclinats per les fortes allaus que deuen caure aquí quan tot és ben carregat de neu, amb un petit amontegament de pedres al darrera, que serà de fàcil aplanar per a muntar-hi la tenda.



Anem a dormir molt d'hora. En breu ens llevarem.

A les 3:30 h sona el despertador i ràpidament ens llevem i comencem a ascendir. Aquí no hi ha pèrdua, sempre amunt.
En pocs minuts ja trepitgem neu. No fa gaire fred, però ha regelat. Ens posem els crampons.

L'entrada de la canal, que amb llum de dia semblava inmediata, es fa esperar, donant-nos una primera noció de les dimensions reals del vessant.

Ben fosc anem pujant i percebim la primera inflexió cap a l'oest, i arribem a un punt on la canal sembla acabar, que en principi interpretem com al primer collet del que fa referència la ressenya, però que de seguida veïem que no és.
Així doncs hem saltat a una nova canal que presenta una clara continuïtat amunt, tot i que aviat la neu començarà a minvar. Sobre plaques cada com més aïllades anem progressant fins que comencen les rimaïes i les interrupcions, amb ressalts de roca.
Aviat ens trobarem ascendint cascades d'aigua i terreny rocós. La neu s'acaba.



Fotos de la Silvia.

Arribem al collet on segons la ressenya hem de flanquejar a la dreta en lleuger descens per a entrar a una nova canal i ascendir-la fins el final. Així ho fem. El que no està clar és quin és aquest final, doncs amb els nombrosos trams rocosos que hi ha es fa difícil de saber on hem de travessar novament a la dreta a buscar la canal que definitivament ens ha de portar al capdemunt de la serra.
Som en un mar de canals, agulletes, esperons i cascades. Ara és el moment en que el vessant mostra la seva dimensió real, fent-nos-hi cada cop més petits en comparació. És inmens!
Continuem recte amunt pel terreny més evident i és aquí on errerm. Definitivament hem perdut l'itinerari. 



Evitem tan com podem d'assegurar-nos amb la corda, doncs s'ens està fent molt tard i el sol és implacable. Afortunadament no ens tocarà, però haurem d'assegurar-nos en alguns passatges on la roca és inclinada i mullada pels regalims d'aigua.

L'incertesa consisteix a saber en quin punt de la cresta anirem a parar, ja que això condicionarà del tot les possibilitats del descens.
El desvetllament d'aquest misteri revela l'errada en l'itinerari i ens situa en el punt més delicat de la cresta: a l'inici del tram més aèri i difícil previ al Tuc de Canejan. Tenim cap a l'est, que és cap a on hauriem d'anar, un gendarme envoltat d'estimballs a banda i banda, amb roca mullada i neu inconsistent. A l'oest hi ha la llarga carena cap al Crabera, plena de cornises sobrecarregades cap al vessant nord, sota les quals cal flanquejar, entre allaus que han anat caïent i que cauran, doncs ja és migdia i la temperatura és plenament estival.

Som a la gola del llop. Ens devorarà?



En blau el nostre itinerari; en verd la continuació de la canal Era Trauessa.


3 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Vaja condicions en que us vau trobar el terreny! aventura total, però ja t'agrada Sergi no? be ja explicaràs per on vau baixar, que segur que vau fer una bona aventura.

Jaume Llanes ha dit...

Sergi, tens raó, les dimensions d'aquesta cara laberíntica enganyen molt. La veritat és que t'has convertit en un fidel del Toran i et mereixes el títol de cavaller del "nostre" feu (per marcar territori, he, he). Vau ser valents d'aventurar-vos per la canal amb la poca neu que hi havia (la Bessona i la Lex es veuen força millor). Veig que fins al collet vau seguir la mateixa línia que nosaltres, ho he comparat amb fotos nostres, però després, en comptes de travessar fins a enllaçar la canal, us vau enfilar directe cap amunt. Què podríeu dibuixar l'itinerari sobre una foto de la cara (ja te l'enviaré)? Considero que heu seguit un itinerari nou, perquè només ressegueix la primera meitat d'Era Trauèssa i m'interessaria prendre'n nota. T'agrairia molt que me'n fessis un descripció. Per cert, sembla que a l'última foto la Sílvia es dirigeix cap a l'oest: per on vau baixar?

Sergi ha dit...

No m'en feu parlar del descens; sentiments oposats emergeixen de la decisió presa.

Serà un plaer marcar l'itinerari seguit en una foto de cara de la muntanya! M'arrepenteixo de no haver optat per la Lex; efectivament es veia una línia continua, potser només interrompuda en el ressalt.
Però que sèria de nosaltres sense errors dels que aprender?

Tot plegat ja friso per tornar-hi la propera temporada.