dijous, 12 de juliol de 2012

Paradisíac Infern

Dissabte 30 de juny del 2012

Esperonats un cop més per la capacitat de divulgació d'internet i dels blocs que entre tots hi publiquem, anem a la cara nord del pic de l'Infern, ara que fa calor i s'agraeix tan l'alçada com l'obaga.
Gràcies a que quan  vam anar al pic Rodó, un amic desconegut em va fer recordar l'existència de la Guia del Pirineu Oriental del David M. Aloy i la Maria Mercè Lleonart, que casualment posseeixo des de fa anys, provo de barrejar totes dues fonts d'informació, resultant-ne una ascensió per no sabem ben bé on.

 Difícils ressenyes a les quals ens han desacostumat les foto-ressenyes actuals.

Una estiuenca però ventosa nit sobre l'asfalt de l'estació d'esqui de Vallter, envoltats de maquinària, furgonetes i vaques, precedeix una matinada en la que gairebé no es percep el trànsit de la nit al dia, bé per què el solstici encara impera o bé per que la mandra ens reté al sac.


En aquests paisatges, que ens son més familiars amb neu, hi rau una bellesa simple que cal admirar amb molta calma, només a l'abast de qui no s'enlluerna per l'espectacularitat. Caldrà tornar-hi carregats de pes i plantar la tenda a Carança.


Al peu de la cara nord encetem el primer esperó que enxampem de llevant venint, i que resulta ser ben poca cosa des d'un punt de vista purament escalatori, però tan és.
A mig fer ens adonem de que les vies pròpiament dites van més a la dreta; caldrà tornar-hi... (diria que ja ho havia dit això de tornar-hi).




Amb facilitat, sobre un terreny no massa compacte, ens anem enlairant cap al cim, buscant els trams més rocallosos, esquivant les pendents herbades i en un entorn cada vegada més atraïent.

Des del cim resseguim avall el camí més llarg, tot i que el més còmode, doncs durant l'aproximació ja en vam tenir prou de rocs pujant al coll del Freser i flanquejant sota el pic del mateix nom. La placidesa del paisatge es barreja amb la del descens i es contagia als habitants dels prats, que s'hi adormen esperonats per la frescor de l'aire i l'escalfor del sol.






4 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Bona excursió-escalada Sergi, mira el fet de nmo haber-la encertat té l'avantatge que segur que hi tornareu i el paisatge be s'ho val...quina enveja que fa el vedellet!!!

josep i laura ha dit...

La grandesa d'una via no està en la seva dificultat, sinó en tot el que l'envolta i aquesta és ornada amb l'alenada fresca d'uns cims que ja són part del paisatge íntim de molts muntanyencs impenitents. Què més es pot demanar... tornar-hi potser!

Salut, tàpia i alegria!

en Girbén ha dit...

Ja seria que molt demanar que l'Infern quedes a la cantonada ;)
Ja et dic que les plaques de la Nord clàssica són perdedores. Jo recordo haver-hi fet un flanqueig extrem a pèl... Quan arribes al cap la cosa es redreça però s'hi passa bé i és més segur.
Sens dubte que haureu de tornar-hi.

Sergi C ha dit...

Prou que hi tornarem!
Estiu i hivern probablement.
Aviat n'entraré una d'una muntanya una mica més al nord, inspirada per la mateixa guia.