dissabte, 14 de juliol del 2012

Les Savines, Xemenèia Oest, Agulles. Un intent i un èxit.

Diumenge 1 de juliol: l'intent
Diumenge 8 de juliol: ens en sortim

El primer dia el cel és amenaçador, el dia rúfol, la previsió d'aigua, però noslatres, tossuts com ases, anem de dret a peu de via, la Tatanka Yotanka, que deixarem a la meitat per seguir per la Xemenèia Oest. Arribar-hi suposa travessar brolles i matolls pendent amunt sense gairebé corriol, tirant quasi pel dret; es veu que sabem obrir vies però no camins...



Pujo el primer llarg, que ressegueix una fisura obliqua, amb roca bona, llisa i extraplomada a la dreta, i llastrosa, trencada i menys vertical a l'esquerra. Arribat a un pitó amb anella que fa la gitza per a assegurar-s'hi, trec l'estrep i continuo amb alguna tibada de cinta, fins a arribar a un punt on les preses son rodones i els passos fins, trobant a faltar un pitó que te la pinta d'haver estat algun dia clavat just sota les herbes que oculten la continuació de la fisura (a la foto de l'escalatroncs s'hi veu una cinta...).
Mirant i remirant, i amb un cop de decisió, supero el pas i trobo la reunió inmediatament.
Pugen els companys, i un cop anclats tots tres, comença a ploure.
Descendim i cap a casa.

La setmana següent repetim la jugada, aquest cop només la Silvia i jo.
Em torna a tocar el primer llarg. Aquest cop, tenint més clar el que hi ha, no em cal estrep, el pitó de l'anella costa menys de caçar, i només amb una tibada de cinta surten els passos fins sota les herbes. Recordava la finura d'aquest pas, però l'inspiració que m'ha permès fer amb tranquilitat la primera part del llarg s'esmuny i m'encallo aquí. Cedeixo el pas a la Sílvia, que mirant-s'ho mínimament ho resol tot d'una; les plaques fines son el seu terreny.

Continua ella amb el segon llarg, que té al bell mig un diedre de passos molt elegants, continuïtat de la fisura que marca el camí. Quan pujo trobo algun pitó vell molt amagat entre alguna herba, que la Silvia no ha utilitzat, doncs els parabolts del Joan Vidal semblen suficients. Aquests pitons semblen delatar una via anterior a la Tatanka Yotanka.





Des d'una reunió a peu pla entre alzines, començo el tercer llarg a la Xemenèia Oest. Uns primer passos per placa tombada donen accés a la xemenèia, on hi ha un pitó amb anella que sembla que s'hagi d'arrencar tibant enfora; hi afegeixo un parell de tascons.
De seguida apareix un pas que serà el més difícil del llarg. Una panxa en un dels laterals de la xemenèia oculta els peus, cosa que en ser tota ella neta d'equipament fa patir més del que la pròpia dificultat justificaría. Aviat comença una fisura que permet protegir-se amb tascons i/o Aliens, fins que acabada aquesta clavo un pitó i descanso. La poca habilitat en xemenèies m'hi obliga. Aviat la xemenèia tomba i apareixen unes alzines que permeten assegurar-s'hi, fent la reunió a la de més amunt, gairebé al collet entre les dues Savines.


Fotografies de la Silvia.

El quart llarg és un mur vertical amb còdols prominents i tres expansions per a protegir-se, que la Sílvia puja ben arrapada a la paret, doncs el vent que no percebiem a la xemenèia es manifesta amb força quan en treus el cap.



Ens ha satisfet molt aquesta ascensió per la cara oest d'Agulles, farcida d'itineraris d'aquest estil, que poc a poc i gràcies al llibre del Joan Miquel Dalmau.



Ressenya de l'escalatroncs.

2 comentaris:

en Girbén ha dit...

Jo em quedo amb el fantàstic peu de campaneta gran (Campanula speciosa), florida al cor de la Xemeneia.
Quasi n'hi ha com per encintar-la amb confiança!

Sergi ha dit...

La flora dels racons de Montserrat sorpren. Mentre dos metres més amunt bufa un vent que tomba i cinquanta metre més avall fa una calor de mil dimonis, aquí i en aquest minúscul espai apareix aquesta campànula...
Quan feia jardineria sempre m'havia cridat l'atenció aquest gènere, i després m'hi fixava quan florien als prats pirinenca.
I ara ens en trobem un parell d'exemplars a Montserrat.