diumenge, 6 de gener de 2013

Neus privamerals a la muntanya de Tabe, Saint Barthélemy

Dissabte 5 de gener del 2013.

Nits molt fredes i un sol que escalfa fort; ventades i cel blau; anticicló.
Les condicions de la neu prometerien per fer canals, però al cor de l'hivern la neu encara no ha transformat en canals i fondalades arrecerades, com vam comprobar uns dies abans al circ de Pessons, mentre que les pales que no han estat sobrecarregades pel vent i que en canvi han estat endurides per aquest i per l'acció del sol, ofereixen un terreny molt còmode tan per a caminar com per a esquiar.

Molt d'hora entrem a l'Arieja per Pimorent i baixem fins a Acs i Lusenac. Allà enfilem carreteretes d'aquelles tan entranyables a través dels pobles de Vernaus i Lhordat i prenem la carretera de la cantera de talc de la muntanya de Taba. Els revolts ben glaçats son indicatius de la fusió diürna i del regel nocturn.



Al característic revolt al voltant de la cota 1300, s'inicia la pista de Sarrat du Bosquet, on estacionem i comencem l'excursió.
La pista presenta neu, traces de raquetes, d'esquis, d'apeu i fins i tot de cotxes. Com que la Silvia encara no pot calçar-se les botes d'esquí l'intenció és fer l'excursió a peu i amb raquetes, però per si de cas m'he portat els esquis i prou que he encertat. El Jot's acompanyarà a la Silvia també caminant i jo aniré amb esquis.


Prenem i seguim la pista cap a ponent, amb els ulls vigilant amunt per si hi ha prou neu per a ascendir més directament, però el tou coixí de neu molt podrida no augura res de bo. Seguim doncs la pista, amb la fina capa de neu que la cubreix encara endurida.

Arribats al torrent de Sauquet la traça d'esquí continua fageda endins, en lleuger ascens, seguint a voltes un balissat sender. La neu te gruix però quasi no te base, i és bastant fosa, però em permet ascendir be amb els esquis. Els caminadors aprofiten la meva traça i pugen sense raquetes.

El terreny promet una entretinguda baixada; la bellesa del bosc però pot amb tot.

Aviat el bosc acaba i arribem a la Jaça de Sedars, amb una part oberta com és norma a l'Arieja. És aquí on la traça canvia el rumb per a encarar els pendents aponentats de l'aresta sud del pic de Saint Barthélemy. El llom carener es presenta ventat i amb els matolls i les pedres treïent el cap, però per sota la neu és més que suficient per a progressar amb esquis.

Jaça de Sedars i cara oest del pic, més innivada del que sembla. 

Jo per la traça d'esquí i ells per la dels caminadors ens separem a mitja alçada. Poso ganivetes per al tram més dret, doncs la neu és ben glaçada, i així també aprofito per a retallar la traça al gust, progressant al meu aire. Més aprop del cim i amb la neu ja transformant trec ganivetes i avanço més lleuger fins el cim. Avui encara no hi ha pujat ningú; m'acomodo a esperar els companys, que posen de manifest la diferència de velocitat dels mitjans de progressió en neu.

Cim del Saint Barthélemy. 

 Carena nord, amb Montsegur al fons, i el vei Soularac.

Imponent com sempre, més amb neu. Atrau i aterra a la vegada.

Arriben un grup d'esquiadors francesos i un caminador que prové de Monts d'Olms, al nord, però dels meus companys ni rastre. Aprofito doncs per fer una becàina arrecerat del suau però constant vent, després d'entretenir-me força estona a passejar la vista per tans i tans cims, valls i serralades com un amant de l'Arieja por imaginar.

Al voltant de les dues de la tarda iniciem el descens. La neu es presenta com una mantega deliciosa sobretot a prop del cim, dura a sota i amb uns centímetres fosos a sobre. EL descens és un plaer. A mitja alçada apareix algun tram més glaçat encara, més aponentat, i ja als pendents inmediats a la cabana ha transformat més degut a la més baixa alçada, però s'esquia d'allò més bé.
Una altre becaina i a esperar els companys que baixen caminant (de fet a ells els va prou be, doncs s'ensorren molt poc i han d'utilitzar crampons; ja és que aquests dies la neu va bé tan per caminar com per a esquiar).

Toca entrar ara al bosc, el pitjor dels terrenys. Neu flonja i molt fosa, branques, rocs, rierols arreu... Trobo que prenent-lo per la dreta hidrogràfica del torrent el terreny és més constant i només haig de fer coses rares un parell de cops (baixar en escaleta, travessar un rierol...).
Un cop a la pista puc encara baixar-la tota sense treure'm els esquis, però haig de caminar amb ells sobre la terra tres o quatre vegades, allà on pujant encara hi havia uns centímetres de neu, o sigui que d'ara endavant de ben segur que caldrà caminar-hi.


En Jot's, la Silvia, i l'Arieja.

Vents del nord a llevant, que aquí no afecten, mentre que castiguen tot el Pirineu Oriental.


7 comentaris:

en Girbén ha dit...

Imagino que la darrera tongada d'apunts seguits no fos un "aggiornamento", una actualització, si no el relat d'una vida dedicada a la muntanya dia sí dia també... Oi que seria fabulós?

Sergi C ha dit...

No et pensis, que jo la muntanya la gaudeixo abans, durant i després. Només amb el 'durant' tampoc seria tan fabulós.
D'això que t'he d'explicar, amb la quantitat de suc que treus de qualsevol racó...

jaumeplanellpiqueras ha dit...

Així que els peus de la Sílvia encara estan convalescents? pel que expliques la neu estava prou be per esquiar, a veure si fa alguna nevada que sinó...

edunz ha dit...

oh, el senyor de l'ariege, quina fantàstica presència! corredors que potser ja estan en condicions? .. ara si, potser la setmana vinent venen neus! temps per recuperar-se del tot!!

Jaume Llanes ha dit...

Sí, la neu ha escassejat massa abans de les nevades i estava massa inconsistent immediatament després..., cal esperar una mica pels corredors. Però els bons muntanyencs sabeu assaborir qualsevol oportunitat de gaudi que us ofereix la muntanya. Quina meravella, l'Arièja! I el seu senyor, quina presència! Em sembla que en tindria prou amb aquesta regió, que encara conec massa poc, mea culpa.

Sergi C ha dit...

No sé en quines condicions estaran els corredors del Valier i rodalies, Edu, però en aquelles terres, endemés del corredor cal comptar amb l'aproximació, el descens i el retorn, oi Jaume?, tu que ho has patit de ple en la teva pròpia pell...
De tan en tan cal mirar de front el vessant nord per a no oblidar-lo.

Jaume Llanes ha dit...

Sergi, quan parles de "corredors" del Valier en plural, a què et refereixes? En coneixes cap altre a part del Faustin al mateix Valier? O parles en general de tos els que hi ha a la vall d'Estors i, per tant, inclous també els del Cuns d'Aulà?

Tens raó en el que dius, en aquesta zona cal comptar amb llargues aproximacions i també llargs descensos, la qual cosa afegeix duresa i compromís a les ascensions.