dimarts, 25 de juny de 2013

Canal Obliqua a la muntanya de la llum, Eth Montlude. Vall de Toran

22 de juny de 2013.

El segon dia d'aquest estiu acabat d'estrenar ens porta, per mor dels estralls que l'aigua ha fet recentment a les infraestructures araneses, a la Vall de Toran. 
L'intenció inicial era la d'ascendir el Malh des Pois (la Forcanada) per la seva canal nordoccidental, però la pista que penetra per la vall de l'Artiga de Lin desapareix poc després de l'encreuament amb la que ve de Varicauva, sota un llit de roques i sediments, i un corrent d'aigua que encara fa por, i és que el riu va decidir recuperar els seus dominis per uns dies.

Foragitant un parell de cèrvols pugem amb cotxe per la pista d'Era Honeria a Les fins a Era Artigossèra, que es troba en bon estat en general, tret d'un punt on una petita esllavissada hi ha deixat terra i un tram bastant boterut. Aquí al Toran l'impacte dels aigüats ha estat molt menor, doncs a menys humanització menys danys. Per a pensar-s'ho, no?

La boira difumina el bosc i tot i coneixer ja aquest inici de trajecte equivoquem el camí entre els grans avets, foscos i humits, doncs aquí és més patent la traça dels cèrvols que la dels humans.

Recuperat el corriol, arribem als prats que envolten la cabana de Laujò, i aquí si que sorprenem un bon ramat de femelles i cries que pasturen a plaer fins que arribem nosaltres. Ràpidament s'embosquen i sentim els crits del mascle, que no veïem.

Pel marcat llom d'herba cabana amunt, anem a la recerca d'un corriol que cal intuïr per no perdre's. El bosc té un aspecte fantasmagòric que s'accentua en arribar flanquejant al barranc de Comica, amb restes d'allaus que blanquegen entre la foscor de la muntanya, difuminada per la boira, amb el torrent sorollós i una vegetació xopa d'aigua, sota murs de roca negre i humida. Només el Montlude mostra la seva cara nord brillant, auguri de llum sobre la tenebra vegetal que abandonem. 
 

Enfilem l'ample barranc de Comica fins que supera l'esclarissat bosc de la dreta i apareix un replà de nerets que faldeja la muntanya cap a ponent, antic dipòsit de neus i glaceres.
Flanquegem doncs aquest replà, passem sota la canal recta, escassa de neu degut a la seva major verticalitat entre la roca, i arribem aviat a una inmensa congesta de neu que és la base de la canal Obliqua.

 Cara nord del Montlude amb la canal Obliqua.

El sol en la seva màxima alçada del solstici toca de ple a tota la canal, però el regel nocturn ha estat molt efectiu i el biaix del raigs no facilita la fusió. Així doncs l'ascens serà sobre una neu ben dura. El pendent global és suau, però la gran acumulació de neu que hi ha fa que sigui més pronunciat lateralment que vertical. En el tram intermig és on trobem les màximes inclinacions fruit de l'acumulació, permetent-nos fer piolet tracció, a l'estiu i a ple sol...i per sota dels 2500 m!. Progressem sense encordament i no hauria calgut portar el material a mà per si de cas, ni tan sols a la motxilla, però mai se sap que s'hi trobarà i la prudència mana.



La canal, dibuixada per la paret de la muntanya a la dreta i per un esperó paralel que s'en separa, desapareix quan amdós accidents geogràfics es fonen amb el vessant, i justament aquí s'acaba la neu. Per pendents d'herba assolim el cim.


El descens l'efectuarem per Barracomica, la Pala deth Gesp, i per sota els Malhs dera Montanheta cap a l'esnaty de Laujò. Les allaus que han caigut de la Montanheta fan por, no per les seves dimensions, si no per que es tracta de plaques molt sòlides de fons que ja fonen per sota, en contacte amb la roca i l'herba, i cauen. I les que cauran, advertits per les fisures que s'hi mostren. Apartar-se d'aquests vessants és obligatori, tot i que els isards si passegen per sobre i per sota com si res.



 Pala deth Gesp i Era Montanheta, amb les allaus de fons que arrosseguen terra i roques.

Cansats del periple transitem ja pels corriols de Laujò, on aquesta vegada enxampem una familia de senglars banyant-se i enfangant-se a la vosa de l'estany.
Molts rastres d'animals i quasi cap d'humà, companyia de bèsties i solitud, configuren un entorn que ofereix unes satisfaccions d'un altre ordre que, afegides a l'activitat tècnicament fàcil i gens rellevant en xifres, assoleix així un nivell diferent per a mi molt més elevat.
 

Ressenya dels aperturistes: Montserrat Timoneda i Jaume Llanes.

3 comentaris:

en Girbén ha dit...

I quin enfilar-se pisos amunt!
El cop d'ull sobre Varradòs diu molt de la bondat panoràmica del cim resplendent. Un dia hauré d'anar a tractar-lo com cal.

Sergi C ha dit...

Doncs espero una convocatòria per a aquest tractament, que em consta que coneixes racons insòlits dels voltants.

Jaumegrimp ha dit...

Sembla mentida que amb les destrosses de la Garona a la Vall de Toran no s'hi notés gaire...com be dius la ma de l'home envaïnt el que no toca n'és la culpable.
Vaja si queda neu encara!! i dura per pujar disfrutant, m'hagués agradat poder-vos acompanyar que si en Girben n'és un gran coneixedor, vosaltrs no us quedeu enrrera!