Ahir vèiem la cara nord del Malh des Pois (la Forcanada) des del Montlude i avui veurem les seves puntes des del sud, des del Molieres, i pels pèls, per que la boira va pujant i acabarà en núbol.
El Malh des Pois (Forcanada) i el Molières (Mulleres), aliniats, des del Montlude.
El Malh des Pois des del Molières, amb la cresta que es prolonga fons el Coth d'Alfred i el Cap deth Hòro de Molières.
Més tard del recomanable comencem a caminar per un entorn freqüentat i fresat; avui toca 'descans' i no ens volem complicar la jornada, tot i que acabarem força rebentats per una neu víctima del primer sol.
Itinerari transitat sense ser massificat, almenys aquests dies; el que fa que una muntanya assoleixi els 3000 metres... Tot i així aquest fet no obsta per a obviar la bellesa d'una primavera, perdó, estiu, farcit de neu en alçada i amb una vegetació a punt d'esclatar.
El dia comença esplèndid, i a partir de migdia s'acaba tapant. Com que anem tard ens ho patim tot: sol, neu fosa i bòira. El cansament del dia anterior es nota i s'accentua per l'estat de la neu. Cinc o sis excursionistes ens precedeixen, però la seva traça no s'ha aprofundit per que encara era prou d'hora per a ells, i per tan ens toca reobrir-la a nosaltres.
Tot i així assolir el cim sempre satisfà.
Marxem del Pirineu amb una boira pixanera que combinada amb el vent fa l'estada desagradable, fins al punt que decidim afagar el cotxe i no parar a dinar fins a Sopèira, on a la riba del pantà hi ha taules, ombra i calma meteorològica.
Demà acariciarem el bon temps del prelitoral i el conglomerat de Montserrat, ja quasi oblidat.
El dia comença esplèndid, i a partir de migdia s'acaba tapant. Com que anem tard ens ho patim tot: sol, neu fosa i bòira. El cansament del dia anterior es nota i s'accentua per l'estat de la neu. Cinc o sis excursionistes ens precedeixen, però la seva traça no s'ha aprofundit per que encara era prou d'hora per a ells, i per tan ens toca reobrir-la a nosaltres.
Tot i així assolir el cim sempre satisfà.
Fotos de la Silvia: pujant sota el sol i baixant sota la bòira.
Marxem del Pirineu amb una boira pixanera que combinada amb el vent fa l'estada desagradable, fins al punt que decidim afagar el cotxe i no parar a dinar fins a Sopèira, on a la riba del pantà hi ha taules, ombra i calma meteorològica.
Demà acariciarem el bon temps del prelitoral i el conglomerat de Montserrat, ja quasi oblidat.
3 comentaris:
i alhora, quanta neu encara, fa estrany anar-hi a peu.. quasi prefereixo no tornar a l'alçada fins que se'n despulli del tot, que sino estaré entre dues aigües i una mica rabiós!
El conglomerat montserratí, qui acarana a qui? .. privilegi de país que en un salt som a tot arreu
Ja trobo a faltar una mena d'esqui i algun accessori que rigiditzi la bota de muntanya, o una bota d'esquí molt bota (per aquí va la cosa...), però perdre's la primavera a l'alta muntanya per a incomoditat del terreny mai.
Millor patir una mica i ser-hi que imaginar-s'ho.
Ep companys! veig que esteu Alpinistes darrerament, bones trescades sí senyor! sovint l'estiu baixant d'algun cim hi penso, qui tingués uns esquís!!
Poca roca enguany no?
Publica un comentari a l'entrada