dijous, 22 de juliol del 2010

Via dels Espàrrecs al Morral del Llop

Aquesta cinglera de l'Obac, altiva sobre l'Alzina del Salari, ben visible des de la carretera i des del repetit camí dels graons de Mura  i del de la placa Sibarit, ens ha captivat des de fa temps i ja ens hem deixat seduït per fi per la seva magnífica roca.


Triem la Via dels Espàrrecs, reequipada i amb un grau assequible.
El primer llarg el comença la Sílvia. Es tracta de la franja de roca més discreta, amb un inici vertical on algun còdols es mouen, però la Sílvia el treu amb decisió.

Traçat del primer llarg.

Equipament antic, abans de la restauració de la via, i R1, amb una curiosa anella d'acer inoxidable.

El segon llarg el començo jo, doncs la Sílvia no te ganes de tibar a les quatre primeres assegurances.
Efectivament, en sortir de la reunió, penjo l'estrep i amunt; les següents tres xapes les faig en A0 fins que deixa de desplomar i pujo una petita feixa.
La roca és extraordinària i l'assegurament molt bo. Supero un altre petit bony desplomat on trobo excel·lents preses, fins que la via s'acaba i munto reunió d'una alzina i d'un parabolt.

Segon llarg, i vista de la cinglera per on transcorre la via des de dalt (fotos de la Sílvia).

El descens el fem caminant, completant d'aquesta forma el recorregut pel Morral i gaudint de la magnífica tarda, amb algun núvol amenaçador que només ha adornat el cel.
En definitiva, una via i una zona molt recomanable.

Ressenyes de www.santllors.com

dilluns, 19 de juliol del 2010

Passejant per Gorros

... a la recerca de l'ombra, però acabant al sol.
Menys mal que el vent acostuma a acariciar aquesta prominent regió de Montserrat, de vegades per desgràcia nostra a l'hivern, però per fortuna ara a l'estiu.

Buscant vies en cares nord, ens deixem enganyar per l'orientació nord-est de la més famosa de les cares Magdalena Superior. La 98 Octanos ens sembla una mica massa, i optem per la Ignasi Jorba (potser algú me'n va donar la idea...).


Els primers llargs tombats son ideals per anar emmotllant els peus als gats i a la roca.
Faig jo el primer i la Sílvia el segon, i de seguida arribem al peu del mur vertical que representa l'essència de l'agulla.

R0 i R1 


La Sílvia a la R2 (des de la R1 i des de la R3) 


Encaro el tercer llarg, que progressivament es va posant dret; mirant-m'ho be faig tot el llarg seguit sense parar; només trobo delicat un pas on les mans son molt rodones, però l'abundant equipament em fa sentir segur permanentment.


El següent llarg el fa la Sílvia; és menys vertical i amb més cantells.

Aquests dos últims llargs es gaudeixen tan que es fan curts, i realment ho son, amb només 20 m cada un.

Així arribem al cim de la Magdalena Superior.


Després de la Magdalena, baixant, és massa temptadora la paret de la Miranda de Santa Magdalena com per no tractar d'indentificar les vies i escalar-ne alguna.
Triem la línia de parabolts que hi ha entre la Canaleta de les Nimfes i la Gwendall, que després identifico com la Campos Magnéticos, nº 20 al croquis actualitzat de la guia de Gorros.


La graduació és de V per als dos llargs, però el ressalt final del segon llarg per a mi supera el V, doncs tot i les bones preses cal tibar.


Rapelem, i no satisfets encara, ens mirem les vies de la Miranda de Sant Joan.
Ens deixem enganyar per la guia, que entenc equivocada, doncs encarem l'única via (A la vora de la Belegada) on no hi ha cap artificial indicat, i és clar, topem amb la gran bauma del segon llarg, on els espits continuen amunt alegrement pel desplom.

La via consta de diversos murs amb baumes que cal superar amb passos decidits, fins la gran bauma que requeriria estreps.

Arribats doncs a la R1, reforcem els 5 burins que hi ha, afegeixo un mallón, rapelem i cap a casa satisfets de l'escalada.



divendres, 16 de juliol del 2010

Descobrir o complicar-se la vida; via Sorolla a la Punta del Mig.

Encara no se com el Jaume va superar el primer llarg d'aquesta via de laprimera cinglera de Sant Llorenç, situada a la cara oest de la Punta del Mig (entre la Roca de l'Esquirol o el Cap de Mort).

Fa dies que ens hem apropat a aquesta accessible punta, que presenta dues vies d'esportiva magnífiques a la seva cara oest, de V i 6a+, generosament equipades amb parabolts pel Pere Dinarès, i amb una roca molt bona. De camí ja vàrem veure els burins de la Sorolla, i una mica més a la dreta els espits de la Was de kul, un 6b+ excessiu per a nosaltres.

El jaume comença a encadenar burins, estreps en ma i fifi; aviat n'apareix algún de ben xafat, altres de molt rovellats, i més amunt algun que només treu el cap, sense plaqueta ni possibilitat de posar-n'hi.
Tiba tan com pot però no arriba; al final li passem una branca a la qual lliga el Frog de Kong, per enxampar un spit bastant nou que hi ha sobre el petit desplom. Supera així el pas, però caldrà recorrer novament a la tecnica de la branca per a vencer un altre buri rebentat.

D'aquesta manera arriba a la feixa on munta reunió, una reunió per cert ben precària: una plaqueta recuperable en un burí rovellat, un Tricam en una fisura i una cinta en una sabina 5 m a l'esquerra.

La Sílvia puja després, começánt molt valenta en A0, i jo l'últim.



Arribats a la feixa, cal encarar el següent llarg (molt curt per cert). Hi ha un mur, balmat per sota, i tres metres per sobre l'espit de la Was de kul (on son les anelles de la R1 d'aquesta ultima via? Ni rastre...).


Intento superar jo aquest mur, però la pecarietat de la reunió i cap assegurança em fan enrera.
Decidim enviar la Sílvia amunt fent-li escaleta amb les mans, fins superar el mur i xapar, ja per bon terreny, l'espit. Ja posats continua flanquejant a la dreta, trobant un burí, i dirigint-se més a la dreta cap a la reunió de les cies d'esportiva abans esmentades.
Pujo jo de segon (hi inetnto en lliure però al final passo i tibo de corda) i penjo dos estreps a l'espit per quepuji el Jaume (amb dues motxilles!), i acabem així aquesta encigalada.


dissabte, 10 de juliol del 2010

Pallars inmaculat a la vall de Noarre

El 10 de juliol, en el marc de la trobada que més o menys cada any fem amb el grup R&P, després de passar la nit a Ainet de Cardós, ascendim al pic de Certescan per la vall del Riu Noarre.
Aquesta és una vall secundària de la de Tavascan, que s'inicia a les bordes de Noarre.


Els conjunts de bordes en aquestes valls son quasi tan importants com els pobles en quan a referents geogràfics, ja que és en ells on transcorria la vida dels ramaders a l'estiu i en torn als quals s'organitzen els camins que entren a les valls.

Hauriem pogut començar l'excursió a Quanca, petit conjunt de bordes bastant alterat per la carretera que puja a la Pleta del Prat, però amb la idea inicial de baixar per l'Estany del Port, decidim enfilar la pista de la Pleta Palomera amb cotxe, fins el trencall que, pràcticament sense desnivell, condueix a Noarre.
Les teulades de pissarra oxidada son un dels elements més característics d'aquesta part del Pirineu.


Des de Noarre seguim vall amunt pel camí que, entre prats primer i pel bosc després, ressegueix la riba dreta del riu del mateix nom. Travessem el riu Flamisella per una bella cascada (imatge de sobre) i arribem a la Pleta de Guerosos, on el riu passa a rebre el mateix nom i es divideix en míltiples braços que travessen el prat.

Pleta de Guerosos.

150 metres més amunt trobem els Aiguamolls de Guerosos, amb un entorn i un paisatge idíl·lic, talment un paradis terrenal; quina diferència amb l'hivern!


Riu amunt, la vegetació arbòria desapareix i cedeix el lloc a l'herba. Passarem per l'estanyol de Guerosos per arribar ja al domini de les pedra.

Al fons Montroig i Ventolau; Estanyol de Guerosos.

Efectivament al voltant dels 2400 m comença en domini de la roca i encara de la neu, aquesta última per pocs dies: som als estanys Blaus. La terra i conseqüentment l'herba van desapareixent, i les tarteres, primer de grans rocs, i després de pedreres inestables, seran el nostre terreny fins gairebé el coll que separa els cims de Certescan.

Estany Blau.

Estany Blanc.

Més amunt dels estanys Blaus, a la cota 2500, trobem l'estany Blanc, al centre del circ que formen els pics Certescan i Flamisella. El seu aspecte ja és del tot glacial, i no és difícil imaginar-se aquest lloc complertament cobert de centenars de metres de glaç desguassant als estanys de sota, els Blaus.
Enfilem la canal que ratlla la cara oest del Certescan i que mena al coll entre els dos cims, el nord i el sud. 

Pic de Flamissella sobre l'estany Blanc, i cim sud del Certescan vist des del cim nord.

Pujem primer el cim nord i després el sud. Des d'aquest últim, descendim encara al sud a buscar el Gr que ve de l'estany de Certescan i que còmodament ens portarà a l'estany Blau, on enllacem amb l'itinerari de pujada.

I vet aquí l'indiscutible protagonista de la sortida: aquest cadell el vàrem trobar a la vora de l'estany Blau, adormit, i en despertar ens va seguir. El menjar que li varem oferir segurament el va acabar de convencer d'acompanyar-nos. A la canal d'ascens ja va patir dificultats i a la cresta, els seus plors van entendrir algun cor que va acabar posant-s'el a la motxilla, on va quedar còmodament adormit.
El seu destí final va ser el poble de Tavascan, on els amables hotelers el van alimentar i van dir que ja es cuidarien d'assabentar-se si algú l'havia perdut o be s'el quedaven.

diumenge, 4 de juliol del 2010

Esperó Xelo-Bam a la Roca Narieda

Una via com aquesta, oberta fa 24 anys, és una clàssica per a mi, i endemés, per la seva situació a l'ombra durant la primera meitat del dia, permet fer una escalada llarga a ple estiu.

Dit i fet: ganes d'escalar via llarga; anem a fer-la.

Arribats a la cadena que tanca la pista de Narieda, que utilitzarem per baixar, interperetm malament les ressenyes i prenem un corriol des de la primera corba de la pista, que ens deixa en un nou sector d'esportiva que s'està equipant, sense possibilitat de continuar. Ho provem per sota de la feixa però tampoc, i veiem clar que hem de flanquejar per sobre del mur on hi ha aquestes vies noves.

El corriol bò surt de la segona corba tancada d'esquerres. Aquest, ja ben fresat, ens porta ràpidament a peu de via, però hem perdut bastant temps.

La Sílvia enceta el primer llarg; últimament se li dona bé tot i no te cap problema. El segon també el fa ella. Rera nostre surten el César i l'Anna.


El tercer llarg ja m'el deixa per mi; la sortida és a la dreta, i de 5b jo diria que res de res. Seguint consells d'algun amic, baixo una mica a veure si és més fàcil, però al final surto per l'esquerra, autoprotegint, per una fisura que després d'una sabina puja amunt, i enllaço amb el recorregut original.

La quarta tirada també serà per a mi (la Sílvia no vol patir, però en realitat disfrutaria). La fisura sembla més difícil del que és, i els claus donen confiança. Després de la fisura, una placa de color ataronjat, amb una llastra que es deixa agafar molt bé, m'enganya i m'hi enfilo. És atlètica i divertida, però no permet sortir-ne amb seguretat; la via va una mica més a la dreta; amb un pas fi se surt de la placa, i per terreny més fàcil arribo a la reunió.

El quart llarg és un rostoll; el cinquè bona placa de V, i el sisè un altre rostoll, fins que l'esperó es torna a posar vertical.


Arribem així al setè llarg. Es tracta d'una fisura, neta fins quasi al final, que s'ha de protegir amb friends i tascons, amb un pas de 6a (graduat a moltes ressenyes com a V+). Em toca a mi. Els primers passos surten bé, podent col·locar friends i tascons des de postures còmodes, en oposició. Abans d'arribar al clau trobo el pas dificil, i sense pensar-m'ho, poso un tascó petit i tibo fort. La dificultat minva i arribo a la reunió.


El vuitè llarg és un 6c segons els que l'han alliberat; òbviament el fem en artificial. Tiro jo, i suo de debò: he de pujar fins tenir els parabolts per sota de la cintura en molts casos per arribar a xapar el següent. Alguns estan fluixos, i els apreto suaument amb una clau anglesa petita. Un pont de roca marca el final de l'artificial, sortint per una placa amb uns forats preciosos per agafar-s'hi.

A partir d'aquí queden tres llargs, en els que la dificultat va minvant.

Patim un bon ensurt (no recordo en quin llarg), doncs cau un bloc gran com una nevera segons el César, mentre quedava l'Anna a sota, però afortunadament només l'impacta alguna pedra petita.
Una altra petita desgràcia és l'impossibilitat de treure un friend, que queda com un regal al setè llarg per a qui el pugui arrencar.

Arribem tots sans i estalvis al final de la via, bastant tard ja, doncs son les 8 de la tarda.
El descens el comencem bé, però enlloc de baixar pel segon barranc, flanquejem a la dreta per una traça prou evident però enganyosa, que ens va allunyant de la pista de Narieda. Afortunadament ens n'adonem a temps i muntanya a través baixem fins la pista.


Ressenya aquí.