Canal de la Dreta al Fontfreda

23 de febrer del 2014.

Tal dia com aquest de fa 6 anys vam enfilar aquesta cara per la Canal Central, sortida que tenia ben present, i posteriorment al 2010 pugem per la Canal Directa, ascensió aquesta que no recordava fins que remeno arxius mentre escric aquestes línies.

Afortunadament aquest diumenge vam triar la Canal de la Dreta, que si no hauria repetit inconscientment la Directa.

Tot i que el llibre del Crestas parla d'itineraris de dificultat semblant, aquesta de la Dreta presenta més exposició, almenys amb la neu que vam trobar a partir de mig itinerari.

El recorregut comença per la mateixa Canal Directa, prenent la primera bifurcació a la dreta. La neu aquí és formada per una capa relativament recent però franca, sobre una capa dura de fons que permet avançar amb comoditat i seguretat.

Arribem a un collet on aparentment acaba el corredor, però en realitat es troba en un esperó que separa el vessant nord d'un estimball situat més a ponent, sobre el qual continua una altra canal penjada.
Per a accedir a aquesta nova canal i continuar hem de fer un flanqueig aèri que ens obliga a treure el material. Fem una reunió i assegurem el pas. La neu és més escadussera que a l'altre banda, i la que trepitjem és la recent caiguda divendres; el vent de ponent va mantenir aquesta part de la muntanya neta de neu, i els crampons i els piolets ja no claven com abans.

En amunt, la neu continua inconsistent i dificulta encara la superació d'un parell de ressalts, que amb neu dura serien de bon enfilar.

Sortim de la canal a l'ample llom a l'oest del cim i ens dirigim cap a la cara oest a buscar una baixada prou nevada per fer-la esquiant.
La temperatura és alta, la neu fosa en uns 4 o 5 cm pel sol i bastant escadussera per la orientació oest. Unes traces ens indiquen el camí a seguir per a la baixada, que comença força dreta fins al peu de la muntanya.

  Tot i així, aquesta neu primavera sobre una base ben endurida és un plaer d'esquiar.

Croquis de la Central i la Directa, i corquis de la Canal de la Dreta.

Quasi al Monturull des de quasi Bescaran.

2 de febrer del 2014

La nevada de dissabte emblanquina la carretera d'Estamariu a Bescaran, però s'hi circula bé; altra cosa és la pista que de Bescaran enfila la serra de la Mare de Deu, que als 1600 m aproximadament ja no deixa tirar al turisme amb el que anem, ni amb cadenes.

Per sort a la pista hi ha prou neu per a ascendir i, ja molt justa, per a descendir, a costa d'alguna esgarrinxada als esquis.

Fer muntanya a l'hivern lluny d'estacions d'esquí i d'entorns turístics té un regust que potser tenim massa oblidat, per mor de la inmediatesa i facilitat que donen aquelles a una activitat ipso facto al marge del medi.
Aquesta vall límit de l'Alt Urgell amb la Cerdanya i Andorra es dona tota al gaudi de la natura, sobretot a l'hivern, quan la neu la protegeix. Tot i així la proximitat de l'infern s'hi manifesta sonorament al capdemunt; traces amples amunt i avall sense sentit; motos de neu.

Per la pista de l'Obaga de Bescaran, planera i boscosa, fem cap a la barraca del Vaquer, on una altre pista permet d'endinsar-nos a la vall del Torrent del Port Negre sense patir l'espessor del bosc impenetrable.

El vent ha acumulat la neu al bosc i a les fondalades, i ha generat plaques que evitarem amb aquest itinerari, doncs no deixa la fondalada de poc pendent fins el mateix Port Negre.

El camí s'ens ha fet força llarg des d'on hem deixat el cotxe i renunciem al Monturull, tot i que és ben proper des de la cota que l'Alpina rotula com a Pic Negre d'Urgell. El vent encara considerable i la poca neu al llom es conxorxen amb la nostra poca forma, i retornem pel mateix camí, segur i lluny de les allaus freqüents d'aquests dies.

Hem de trobar un itinerari al Salòria sense passar per Andorra.

ICC.                                        Aplina. 

Pimorent, Besines i una cabana en record del protector dels trencalossos

30 de desembre del 2013

A l'altre banda de l'Hospitalet, a l'alta vall de l'Arieja, la muntanya ensalvatgeix cap a llevant, cap allà on sembla que hauria de fer el contrari, tant que per a accedir-hi hem d'emprar les alçades fàcils i arrodonides de les veïnes Cerdanya i Capcir.

Limits administratius al marge, el terreny amable i maltractat dels voltants del coll de Pimorent es rebrega rera aquells colls suaus que obren la porta a les valls ariejanes d'Orlú i veïnes.

La de les Besines n'és una d'elles, inaccessible directament per la seva entrada i protegida en els seus flancs per les allaus que sempre amenacen l'accés lògic.

La Coma d'En Garcia permet un accés còmode a les Besines, i un transit intens a les al-çades del freqüentat Coma d'Or, destí d'esquiades d'anar i venir.

I per aquí que anem i tornem.

El panorama inmediat des de la Portella de Coma d'Or cap al nord és dessolador nivològicament parlant, doncs el vent ha despullat el terreny quasi del tot, i dic panorama inmediat, per que les muntanyes que tenim al davant son tan dessoladores com indefugibles; son irressistibles; sentim com ens criden.  

Segurament com a nosaltres, també atreïen al desconegut personatge a qui va dedicada la cabana que ensopeguem i que no surt a cap mapa, de moment suposo, i que malauradament està tancada: Claude Tudon. Resulta que aquest senyor era (trobat mort l'any passat en plena natura) el protector dels trencalossos de la zona, portant-los menjar fins i tot quan no hi eren, fins a aconseguir que hi niessin parelles estables. Que seria d'aquests muntanyes sense la fauna que en forma part? Que seria de les muntanyes veïnes sense la 'fauna' actual que l'envaeix sense niar-hi? 

De la Portella caminem avall sobre l'herba glaçada amb els esquis a l'esquena, fins que la neu reapareix, i de quina manera! Ben aviat trobem una neu que fa del descens una delícia, sota les elegants canals del Puigpedrós primer, i sobre un coixí silenciós per pendents moderats entre arbres esparssos després, fins que sense gairebé adonar-nos arribem al fons de la vall, com qui es deixa portar sense destí.

Confesso que si haguessim sortit prou d'hora hauriem fet cap al puig de Lanós, ple de neu i net de roca al fons, però hem estat mandrosos i reprenem l'itinerari a l'inversa.

La canal central del Puigpedrós de Lanós és ascendida per un parell de muntanyencs; mentre pugem dos esquiadors baixen, i mentre baixavem uns altres dos pujaven; la vall és visitada en una mesura ben justa, sense excessos, però enllà del seu fons, enfilant els vessants oposats, s'obre una extensió de possibilitats que convida a preparar una motxilla ben grossa per a perdre-s'hi.

De moment anem a fer nit a l'Hospitalet (pres l'Andorre, puntualitzo), que demà esquiarem sols, si, sols, ni una ànima (humana), al lloc més rebentat del Pirineu: Andorra.

Quin rosari d'itineraris  dibuixen els ulls sobre el mapa.

Nerassol

15 de desembre del 2013

Breu incursió a l'Arieja més humanitzada, en excés per hidroelèctriques i per infra-estructures viàries, però és que la proximitat d'Andorra queda palesa pel trànsit constant; soroll de cotxes i de turbines ens acompanyen els primers i últims metres, però el silenci de la neu s'imposa la resta del jorn.

Neu des del poble de l'Hospitalet pres l'Andorre, glaçada a l'inici i a quasi tota la traça, que rellisca una barbaritat (en els trams de fort pendent era millor anar per fora).

L'acumulació de neu al fons de la vall és considerable, lògica d'aquestes terres ventades de nord.

La cabana de la Vesine ni ens la mirem; estem cansats i queda encara molta pujada. Les pales de la cara sud del Nerassol presenten lliscaments considerables, que apareixen aquí i allà.

Cim ventat, com no, al qual arribem caminant sense crampons per tot el tram de carena. La pala somital en canvi presenta unes condicions excelents, amb la millor neu del dia.

Arribats al torrent que baixa de Pedourres el solell està al límit, ni per a esquiar ni per a caminar; toca fer el que es pugui. 

Avall de l'aiguabarreig del Siscar i el Pedourres optem per caminar, tot i la presència de suficient neu, doncs els matolls i el regel que l'obaga fa reprendre ben d'hora, fan de l'esquí en aquest tram una mena d'apunta i dispara, que no obeeix a l'utilització d'aquest com a mitjà més adequat.  

Arieja poc autèntica la d'aquest dia, premonició esperem d'incursions més genuines.

De llevant lentament cap a ponent.

Així comencem la temporada d'esqui de muntanya.

Divendres 6, massa tard per anara a cap altre lloc amb un horari mínimament decent, enfilem el Bastiments, que sempre és un bon inici de neu si és que n'hi ha.

Poca, glaçada i difícil.

El coll de la Marrana està complertament pelat, la qual cosa ens obliga a pujar i baixar pels tubs de més al nord. L'ascens fa suar per a no relliscar, però el descens hi és obligat, dret i amb millor neu que a la pujada. En definitiva les males condicions donen un altre càire a un recorregut del que altrament n'esperariem menys.

Del RIpollès ens desplacem al Capcir. La magnífica gite de La Dressere, a Formigueres, ofereix totes les comoditats i més.

Dissabte 7 tenim en ment el Pic de la Tribuna, de modesta cota altimètrica però presidint unes vallsl les del Donassà, molt ferestegues a l'hivern.

Des de l'aparcament de Puigvalador hem de remuntar tota l'estació d'esquí. La pujada s'ens fa llarga; ascendir per pistes no és d'allò més plaent, però la poca gent que hi ha i la magnífica cobertura boscosa d'aquestes muntanyes esmorteeixen la sensació d'entorn humanitzat.

Al capdemunt de la serra el paisatge canvia a un altiplà arbrat, el Pla de Bernat, amb una acumulació de neu extraordinària i pins dispersos, on l'orientació es fa difícil. Seguim una traça que aviat descendeix cap a la vall de Botadiol, on hem d'anar.

EL Roc Blanc treu el cap entre els arbres, i ja massa tard adverteixo que la nostra trajectòria ens porta massa avall d'on seria ideal per a remuntar el Tribuna. Efectivament descendim quasi fins a la sortida de la vall, arribant a un ampli plà al fons de la vall. 

El Roc Blanc des del Pla de Bernat.

Pla al fons de la vall de Botadiol, on anem a parar per error.

Amb certes dificultats creuem el riu i remuntem la vall, pleníssima de neu i un pel laberíntica. A mig camí trobem ja traces de l'itinerari correcte cap al Tribuna, que seguim fins a peu de pala i que abandonem per l'hora.
Girem cua doncs i enfilem pel bosc per on millor ens sembla, amb pendent fort i neu profunda, que ens fa suar de valent, fins a atenyer el Pla de Bernat. Agafem pistes i avall ben de pressa.

Diumenge 8, encarant la tornada a casa, gaudirem de la millor neu a la Cambre d'Ase.
Aproximació del tot coneguda, aquest és el primer cop que la faig amb esquis, i que bé que s'hi va.
Sortim d'hora, però arribats al replà on acaben les pistes ens atrapen tot de colles de 'frikis' amb lycra, poc pes i molta pressa. Les canals clàssiques s'han fet i alguna s'està repetint; hi ha traça a la Gigoló, a la Eclair i a alguna més.
Nosaltres seguim la processó que remunta la canal Vermicelle, amb els esquis a l'esquena, on el traç en fa còmode la pujada, ja fàcil de per si. Avui només reviurem la sensació visual de recorreu una canal; la superació de dificultats la deixem per a més endavant.
El descens per la canal central l'iniciem uns metres avall, sota un esperó rocós que sobresurt al bell mig, i és que als primers metres treuen el cap massa pedres com per a aventurar-s'hi, tot i que algú hi baixa amb els esquis als peus.
A partir d'aquí el descens és una delícia, amb una neu molt bona i franca fins al replà, on ja passa a ser més fonda i pesada.

 

 La propera una mica més a ponent.