Assaborint la roca més autèntica de Sant Llorenç: Plecs del Llibre, via Terra de Vents

La capa de roca vermella de Sant Llorenç és el tret més característic de l'escalada en aquest massís, i la poca repetició de moltes vies fa que les assegurances que hi ha instal·lades siguin de subsistència.

És el cas dels Plecs de llibre, sobretot les seves cares sud i est, on ahir hi vàrem escalar la via Terra de Vents, que comença uns metres més avall de l'Avenc de la Codoleda.

Som el Jaume, la Silvia, una amiga seva (la Fran) i jo. Fem una cordada de 4 amb 3 cordes dobles: 1 primer, 2 segons i 1 tercer.

L1: començo jo i com sempre en aquesta roca cal mirar bé on t'agafes. M'enfilo als còdols més empotrats que trobo, amb compte de no tocar la roca-quasi terra que apareix a capes, fins a xapar el segon espit; i quin espit: rovellat, amb la placa solta i uns milimetres enfora! Doncs en aquesta meravetlla d'expansió penjo l'estrep: a partir d'aquí farem 3 passos d'artificial, ja que la roca es desfà només de tocar-la. A1e.

Arribo així sota un gran bloc, de mal agafar, i al burí que hi ha sota i poso una baga per passar-hi el peu (la ressenya diu V+/A0e, i la Silvia de segona ho treu en lliure).

Un cop superat s'escala bé un pas de V fins la reunió, formada per 5 espits de diferentes èpoques que tots junts sembla que aguantaran bé (alguns d'ells estan fixats en aquesta roca-quasi terra i inspiren poca confiança).

L2: surto també jo de la R i enfilo unes repisetes de conglomerat dolentíssim, però amn petits replans. De seguida entro a la fisura, de roca ja més bona a l'esquerra i dolenta encara a la dreta, poso un friend, i tiro fins un punt on la banda esquerra desploma una mica. Poso un altre friend (hi ha espits però de primer en aquesta roca prefereixo reforçar l'asseurament); m'hi miro i ho provo de diverses formes, fins que passo empotrant l'esquena al desplom. La ressenya diu V+/A0; bé: ho hem tret en lliure.

Després d'aquest pas la fisura tomba i apareixen romanis, terra, herba, savines (encinto la savina). Es torna a posar dret, V, i em costa; supero el pas i surto a un replà d'herba fins la R.

L3: ja som a la franja de roca bona, boníssima, i la Silvia no s'ho vol perdre: tira de primera. Surt de la R cap a l'esquerra per la herba fins situar-se sota l'espit; s'enfila i xapa. Per a xapar el següent, s'ho ha de mirar, doncs tot i ser roca bona, és força fi, amb preses petites i molt vertical. Amb calma ho treu i es dirigeix a la fisura final, per on surt i fa la R als matolls del cim.

El Jaume fa aquest últim llarg ja sense llum gairebé, i s'ens fa totalment fosc a quan comencem a baixar.