Degut a que l'activitat que ens proposem serà llarga i a que els dies son curts, anem en cotxe tan enllà com podem, i aparquem i dormim al peu de la presa de Sant Joan de Toran.
A les 6:30, negra nit, creuem la presa i enfilem el gr 211 Gorges d'Ermer amunt, fins Es Grauers, on apaguem els frontals.
Després de la ziga-zaga que fa el sender, l'abandonem en direcció nord camp a través fins l'Agulla Verda, monolit d'aquest color enmig dels pendents. Assolida aquesta, flanquegem a l'oest fins la Pala Vaciuèr per forta pujada, herbada i relliscosa.
Des d'aquí ascendim a l'est el Cap dera Pala Vaciuèr, on podem dir que comença la cresta pròpiament dita.
Fotos de l'Oriol: la caracteristica agulla verda enmig dels pendents sota la Pala Vaciuèr.
Fins poc abans del tuc de Crabèra no es sobrepassen els 2400 m d'alçada, i la vegetació s'enfila fins el fil de la cresta. D'aquesta manera, la progressió es fa a trams per corriol marcat i vertiginós i a trams per roca coberta de líquens, agafant-nos als matolls que en aquesta època tenen tots els colors, sense superar el II grau.
Fotos de l'Oriol: vistes de luxe des d'aquesta carena.
Arribem a un coll al peu del Crabèra i ascendim de forma més sostinguda però fàcil (IIº) per la seva aresta oest. El cim és arrodonit i ple d'herba; força excursioniestes hi pugen des de l'Estanh d'Aranh i el Port d'Auèran.
Fotos de l'Oriol: vista a l'oest cap el Cap dera Maleda deth Cristalh i a l'est cap al Crabèra.
Fotos de l'Oriol: coma penjada al nordoest del Crabèra i la seva aresta oest.
Fotos de l'Oriol: cim del Crabèra i lloms vista del mateix cap a l'oest.
Suaus lloms d'herba descendeixen lleugerament al sudest, fins uns promontoris propers al Tuc de Canejan, on el terreny canvia complertament: agulles i fines arestes de roca nua de vegetació legitimen el nom de cresta que donem aquest recorregut, accentuat pels estimballs que a banda i banda provoquen el nostre vertigen.
Tenim enfront el pas més difícil de la cresta: un estret gendarme amb un mur una mica desplomat que es supera amb un pas de IV+ (pitó) i un següent mur no tan difícil però amb la roca més trencada (baga per a reunió; cal reforçar-la). Superats aquests passos som al damunt de l'esbelt Tuc de Canejan.
Fotos de l'Oriol: pas clau previ al Tuc de Canejan.
Des d'aquest cim descendim a la bretxa que el limita per l'est, al peu d'una nova paret. Les boires cada cop més presents ens indueixen a flanquejar aquesta cota i guanyar temps. Ho fem així i pel nord ascendim a la llarga carena que ens portarà al Tuc Blanc, on finalitza la cresta.
Fotos de l'Oriol: l'esbelt Tuc de Canejan entre la boira i la seva bretxa a l'est.
Fotos de l'Oriol: del Tuc de Canejan al Tuc Blanc.
Descendim a l'est en direcció al Port d'Arbe, desviant-nos als estanys superiors d'Arbe, des d'on flanquegem a l'oest pel vessant de la Coma d'Arbe, quedant inicialment penjats sobre d'aquesta fins que trobem la canal que hi baixa. Descendint fatigosament l'esmentada coma retrobem el gr 211 a Es Grauers i tornem a la presa de Sant Joan.
9 comentaris:
Es veu una zona fantàstica, molt salvatge i crec que poc coneguda. Aquests llocs són els millors, amb poca gent i ben conservats.
Hola Lluís.
Efectivament és molt interessant la zona...
Però què t'haig d'explicar a tu!
Després de mirar-me el teu bloc veig que de llocs ferestegs en coneixes uns quants.
Afegeixo el teu bloc a la meva llista.
A reveure.
Felicitats Sergi i Oriol, per l'activitat i les fotos!
Es veu un bon tute... i segur que no us vau trobar ningú allà! Com dieu amb en Lluís, són els llocs que s'han de buscar i deixar-se de les aglomeracions.
Salut!
Hola Sergi!!!! des d'hora en endavant et demaré per indrets com aquests... quins redescobriments i m'ha agradat aixó de: " arribada de la tardor,proclamat pels brams dels cèrvols que en plena nit ofereixen un tenebrós concert". Queda pendent la "cavallistes".
Doncs en aquesta vall hi ha un parell més de crestes!
I no parlem de les canals que a l'hivern es formen a la cara oest dels vessants entre el Tuc de Canejan i el Tuc Blanc.
Que us semblaria la Cavallistes per dissabte?
Hola Sergi! M'alegro molt que hagis vingut a la Val de Toran(ja és la tercera vegada, no?), que sento com la meva autèntica llar, i, a més, m'enorgulleix que cada vegada en parlis tan bé, la qual cosa em fa pensar que no sóc exagerat en pensar que és un lloc màgic del Pirineu. La Cresta de Crabèra és un recorregut discontinu, però espectacular, que deixa molt bones sensacions. Veig que considereu el pas difícil com a IV+, i crec que teniu raó, perquè té un moviment exigent (el clau que hi ha dóna molta seguretat psicològica). Llàstima que no haguéssiu pogut fer el ressalt de la bretxa del Tuc de Canejan, que també és un llarg bonic i del qual m'hauria agradat disposar del vostre criteri de valoració. Parles de dues crestes més a la Val de Toran, però no es poden comparar a aquesta. Més interessants són les dues vies de factura clàssica que hem obert aquest estiu en la cara SO de la punta Cap deth Malh (una paret triangular que es desprèn de la Cresta de Crabèra) i de les quals trobareu les ressenyes al bloc de La-Tribu. I també us recomano moltíssim que hi vingueu a l'hivern per escalar en neu i gel, perquè és una zona amb un ventall d'opcions força considerable i de molta qualitat: ambient, llargada, trams esplèndits en gel... Que consti que ja fa un cert temps que segueixo el teu bloc i m'agrada molt, traspua sensibilitat i intel·ligència. A reveure.
Gràcies per les esperonadores paraules del teu comentari, Jaume.
L'any 2008 vaig comprar la guia (ah! però.... no en seràs tu l'autor?.... jaume ll...); com deia, en llegir-la em vaig dir: cap allà!
http://www.rocsandpics.net/cronicas/detalleExcursion.php?id=976
I d'anar-hi a l'hivern en condicions en tinc moltes ganes. A veure si 'enredo' els companys.
Sí, això de la guia, però no en singular, perquè l'he fet amb una altra persona que hi té tanta part com jo.
Et torno a animar a venir a l'hivern, perquè el paisatge canvia absolutament i els itineraris són espectaculars.
Seguim en contacte.
Ostres Sergi, cada cop em fas delir més. Veig que no anomenes la petita bretxa que hi ha poc després del crabèra, els francesos l'anomenen la petita bretxa de rotllan, jo la vaig trobar molt curiosa i coquetona, des de llavors que sempre que miro la cresta des de la llunyania la busco, ja que és molt identificable.
Noi, felicitats de nou, espero amb candeletes que vagis a fer-hi canals a l'hivern...
Isaac
Publica un comentari a l'entrada