Tuc deth Rosari

De la Ribagorça a l'Aran. Passem de la integritat paisatgística que regna als prats de la vall de Durro al malmès pla de Beret, electrificat, urbanitzat i glamurós troç de muntanya lluny de la seva essència.
Aquest és el peatge que hem de pagar (i que de fet aprofitem, doncs accedim per la carretera a l'aparcament de l'Orri) per despertar ben aviat a la muntanya, pura altre cop, de Baciver i Marimanha.

Després de creuar les primeres piestes d'esquí, poc es nota la proximitat de l'estació. El que si es nota és que facilita l'accés a la muntanya, sobretot amb els esquis als peus des de gairebé el cotxe, manifestat per la  gran quantitat d'esquiadors de muntanya que es dispersaran cap als cims del voltant, sobretot cap al Baciver.

El Tuc dera Lança atraurà la meva mirada durant tot el dia, i seguidament serà objecte dels meus desitjos alpinístics: haig de planificar-hi una ascensió per la seva cara nord.

La inminència d'una borrasca de sudoest ens proporciona un cel insegur i uns canvis de llum constants.

Cara nordest del Tuc dera Lança. S'hi aprecien algunes canals al seu contrafort, però la cara nordoest es presenta més rocosa, amb possibilitats d'itineraris més desafiants i segurament millor condicions de neu.

Última pala i cim del Tuc deth Rosari. Després de creuar la planera zona dels estanys de Baciver de Dalt, enfilem els pendents orientats a l'oest que donen accés a la Collada dels Estanys del Rosari, al nord del cim.
Ascendim uns metres més amb esquis fins que la neu glaçada i endurida i les pedres aconsellen posar-se els crampons, i així arribem al cim.