diumenge, 3 d’octubre de 2010

Cap del Verd

El Solsonès és una comarca relativament poc coneguda per mi, o potser és que la seva complexitat orográfica m'ho fa semblar.

Uns amics em demanen que els proposi alguna cosa i un parell de blogs que m'inspiren... la Serra del Verd ja em captiva.
Cal Fiter 

Eixutes i verdes a la vegada, rocoses i herboses, les serres del Solsonès podrien ben bé ser el paradigma del Prepirineu mediterrani, amb parets, prats i boscos premonitoris de la serralada pirinenca.


Des del mateix poble de La Coma comencem a caminar per un camí entre petits horts, que aprofiten les surgències d'aigua del torrent que curiosament te el mateix nom, dels Horts.
De seguida, els revolts de l'ample camí s'embosquen i ens allunyen del torrent, entre camps abandonats d'antics masos, fins que trobem la pista que acaba a Cal Fiter, últim mas.
La llarga i costeruda diagonal en flanqueig ascendent mena al Coll de Coma Pregona, on el nostre itinerari vira a llevant.

L'ample carena ofereix ja magnífiques vistes al nord, protagonitzades per l'aspre cara sud del Cadí i pels castigats pins exposats a quasi tots els vents.

Alguns d'ells no ho resisteixen, però a través de la seva pòstuma bellesa desafien la mort. 

I el muntanyec gaudeix del sofriment que li exigeix la fita que es proposa, sabedor de que tot plegat és un regal als sentits.

Les vistes des del Prepirineu cap al sud tenen entitat pròpia; son el manifest de la llum del Mediterrani des de les alçades de la muntanya. 

Cap a llevant, flanquegem la Roca d'En Carabassa i arribem al coll de Prat Major, on s'inicia la pujada més dura de la jornada, que mena directament a l'ample i arrodonit cim del Cap del Verd.

El Pedraforca és aquí el rei indiscutible. El sol i el prat conviden a seure, estirar-se i fin i tot adormir-se, en comunió amb els elements que tan harmoniosament es counjuren.

El descens, gairebé vertiginós, l'efectuem des de la collada de Belitres, a ponent del Cap del Verd, pel Clot d ela Creu, nu i eixut a dalt, i més emboscat quan més avall.


La Borda del Pujol assenyala l'inici del paisatge humanitzat però abandonat en l'actualitat, fins que la pista forestal aixafa l'antic camí, que entre graus i cingleres seguia el millor traçat possible entre tanta roca.

Un últim flanqueig mena a La Coma, prop d'una de les seves nombroses fonts, que després del tresc  s'agraeixen com mai.

1 comentari:

lluís ha dit...

Bonica mirada, on crec detectar també un cert grau de melancolia per una forma de vida actualment perduda. Malgrat tot la força de la muntanya i del paisatge perdura.