dilluns, 11 d’octubre de 2010

El Carrer Ample, un barranc als Ports.

Després d'una carena calia assaborir un barranc —bé, diguem-ne torrent per no confondre-ho amb el barranquisme— i des de la Franqueta, on fem nit, el Carrer Ample queda molt a ma.


Poc més amunt de l'àrea de La Franqueta, seguint el Riu dels Estrets, comença (o acaba) el barranc del Carrer Ample, en una antiga cantera de marbre ara adeqüada amb baranes, escales, terrasses...
El barranc es va estretant i emboscant, però la pendent és bastant suau a excepció d'algun ressalt puntual.
A mida que ens anem elevant, ens apropem al domini de la roca i, almenys avui, de la boira, borrasca dels dies passats retinguda pel relleu dels Ports que sobresurt sobre les inmenses planures obertes a ponent.


Arribats a l'alçada de la cova del Frare, trobem, un revolt més avall del torrent, una bauma que ens confon, doncs és evident que no és la cova. Per uns instants ens permet aixoplugar-nos d ela boira pixanera, que poc o molt mulla, afortunadament a estones, doncs el vent avui també escombra. Seguim amunt pel primer de tots dos barrancs, el principal, totalment rocós ja, de fons ample i vessants inclinats, aspecte característic dels Ports.

Seguim amunt pel primer de tots dos barrancs, el principal, totalment rocós ja, de fons ample i vessants inclinats, imatge característica dels Ports. 
La imatge d'aquesta zona és la culminal pròpia d'un massís calcari eixut per la seva naturalesa geològica, però amb obacs ben ufanosos gràcies a la humitat de la proximitat del mar.

Cova del Frare.

A partir d'aquest punt és on el barranc mostra el seu característic paisatge.



Vençuda la resistència que la bellesa del paratge oposa a la nostra voluntat de continuar l'itinerari previst, enfilem la carena de les Rases del Marraco, on l'herba equilibra la seva presència amb la roca i les vistes s'amplien cap al mar.

El Barranc del Carrer Ample vist des de la carena, amb la boira que ens anava remullant.


El Caro entre boires i Alfara de Carles, vessant sudest dels Ports.

El roquissar que poc abans ens oferia un paisatge espectacular des del fons del barranc, llueix la blancor calcària enmig de la tenebrosa boira, vençuda pel vent a les alçades.

Coll d'Alfara, per on el gr7 va al poble del mateix nom, i una vista cap a la Terra Alta, a ponent, infinita.

Prenem el Gr 7 en direcció sudoest, resseguint la carena lleugerament a ponent, i aviat ens embosquem entre pins i boixos excepcionals. Quasi arribats al refugi de Les Clotes, agafem un trencall cap a la Punta Serena i reapareix la roca nua per últim cop.

Punta Serena.

Tarteres calcàries amb grans exemplars d'alzines; el paisatge d'Els Ports és diferent.

Ja per l'eixamplada i potser massa condicionada pista baixem ràpidament a la Font de la Franqueta. Restauració d'energies i despedida dels Ports; els aiguats tornaran l'endemà i nosaltres espero que aviat.