dijous, 24 de maig del 2012

Vall de Toran. Era Pica

12 de maig del 2012.

I el llop no ens devorà.
Passem la nit a Era Honeria, buït com massa sovint, i gaudim de l'agradable conversa amb l'Aleix i de les carícies que sempre de bon grat accepta el Tuc.

Lluny de maldecaps, volem un dia de gaudi absolut amb l'entorn en el que ens trobem, i què millor que la carena que tanca la vall pel nord, on és possible experimentar l'excursionisme en estat pur, caminant des d'un poble ben poc influït pel turisme fins a unes muntanyes gens maltractades per la massificació, passant per un entorn rural malauradament quasi abandonat, però que sap transmetre el que hauria estat fa uns anys.


Des de Canejant un costerut camí puja sense pietat entre bordes i camps vorejats de murs, ara plens d'alls florits, potser temps enrere de bestiar pasturant.


Una font convida a beure la seva aïgua oferint fins i tot la tassa per a fer-ho. I què n'hi ha de fonts en aquesta muntanya de Canejan! No passarem set.

Sota el Cap dera Serra el camí comença a flanquejar ran de bosc. Un cabirol que s'hi escapa fa honor a la salvatgia de la vall.
Aviat arribarem a la Hont Hereda, i una mica més amunt a una altra on deixarem el camí més evident per a gaudir d'una avetosa extraordinària.



Passar de la intensa llum de la solana, tot i la nubolada, a la foscor de l'avetosa que hi creix és com entrar en un palau, on els troncs son les columnes i la terra coberta de pinassa la catifa que dona la benvinguda als hostes.

Al capdemunt de l'avetosa s'endevina un corriol transversal que mena fora, als prats, i ja decididament carena enllà. 
Pugem el Tuc de Pan i flanquegem el de Canarilhes pel magnífic camí que sobtadament apareix en aquest tram. Arribem a la planera zona de Cap dera Potèrla i ens dirigim de dret cap a Era Pica pel fil de la cresta.

El Cap dera Pala Vaciuèr, els tucs de Crabèra, Canejan i el Cap del Malh: vista integral de la cresta de Crabèra i de les canals, inclòs la que no vam encertar, Era Trauessa. Al fons el majestuós Mauberme.

Ramat d'isards que sorprenem a Era Potèrla. Valls de Bedreda i Comatroja.


Les boires de la planura occitana intenten penetrar a l'Aran però no ho aconsegueixen del tot. Els isards, refiats de la seva protecció, es deixen sorprendre fàcilment en mig dels prats, i fugen cap a l'avetosa en veure'ns. La mateixa sorpresa s'emporten un parell de perdius i alguna guatlla. Els cèrvols vam tenir la sort de veure'ls el capvespre anterior ben a prop del refugi. Aquesta vall és un paradís natural, molt més ben protegit pel seu desconeixement i abandonament del que podria estar-ho per cap figura legal.

Arribada a Canejan pel camí d'Era Guarèra després d'enllaçar amb el dera Cau.
  

3 comentaris:

Jaume Llanes ha dit...

Després d'una sortida més dura, que requereix tensió física i mental, perdre's per aquests paisatges feréstecs i alhora acollidors de la solana de Canejan és una experiència voluptuosa (per a aquells que saben dels plaers del "senzill") i que, amb les hores, adquireix una dimensió gairebé mística. Veig que els que han assaborit els paisatges de la Val de Toran han quedat "tocats" per seva màgia. Però estic ben tranquil pel que fa a la massificació: les "foules" actuals tenen altres estímuls molt més atractius, altres paisatges-símbols, altres reptes més vistosos, altres valors més espectaculars..., no, no els mourà ni la modèstia de les alçades, ni la discreció de les formes (cal tastar-les per apreciar-les de veritat), ni l'absència d'estereotips d'aquesta oblidada regió. Benvinguts, en canvi, tots aquells que, com vosaltres, sabeu recórrer els camins menys trepitjats.

Jaumegrimp ha dit...

La Vall de Toran enamora...vàrem estar-hi un desembre i vam conèixer l'Albert d'era honeria i la Tuca...la cresta de Crabera em va captivar, veig que a tú també i que hi tens deures pendents no?

Sergi ha dit...

La vall de Toran enamora com podrien fer-ho molts altres llocs, el Pirineu n'és ple de racons així, però en aquest cas, hi pesen els ulls i el saber fer dels qui n'han descobert el seu valor excursionista més pur, conjugant natura salvatge i inmaculada amb tradició humana, alhora de ressenyar i explorar itineraris.

Ni els pics son gran smuntanyes, ni les vies son grans itineraris d'escalada... la Vall de Toran és per a degustar en petits tasts plens de matissos.