dissabte, 2 de juny del 2012

Pica d'Estats per la cresta SE

28 de maig del 2012


És primavera i el sol pren posició. La neu esdevé aigua i el blanc que tenyia els vessants rocosos ara flueix entre el verd intens del bosc. El cicle de l'aigua s'accelera. L'element corre, de retingut a les alçades pel fred, a embogit pels gorgs dels estrets torrents que l'orografia pallaresa estreny. I torna a les alçades quan la mateixa força que l'ha fos l'eleva en forma de tempesta.

Els elements condicionen l'estratègia per a ascendir muntanyes aquests dies, i la matinada és el millor moment per a fer-ho.

La forta freqüentació d'un lloc me n'aparta, em fa defugir d'anar-hi, però no per això en sentiré cap menyspreu, ans al contrari una mena de pena pel poc apreci que despertarà entre aquells per als que només és una xifra en una llista de noms. 

Així que triem el menys fresat camí cap al més cobdiciat cim, que tot i fàcil és llarg i esgotador.

A les quatre de la matinada encenem frontals pista amunt des de l'últim aparcament de la Vallferrera, ara ampliat i condicionat, potser massa, però almenys no s'albira la coacció dels taxis com en d'altres llocs.
El camí cap al refugi també ha estat arranjat. No el reconeixia, i menys de nit. Tot i així feia molts anys que no caminava per aquí, més de deu.



Després del refugi, el camí passa a ser el de sempre, ascendent en marrades entre matolls, fins al pal indicador on prenem la bifurcació a la dreta: ens dirigim a la vall d'Areste.
Resseguit el fugisser i poc fresat corriol, que a la fosca de la nit perdem quan l'herbei es fa tupit, assolim el ara cabalós Barranc d'Areste que baixa de l'estany del Mateix nom.
Vanament el travessem, amb penes i feines, posant-hi algun gran roc; més tard el tornarem a travessar, fins que apareix la neu regelada i dura, i tan se val el que hi ha a sota.

La lluïssor d'uns ulls uns metres enllà ens adverteixen de la presència d'alguna bèstis, però l'impotència dels frontals no ens permetrà d'identificar-lo, malgrat que es tracta d'algun mamífer de certa envergadura, segurament un isard, o potser un cèrvol, donada la proximitat del bosc.



Arribem a l'estany i caminem per la seva superficie glaçada fins els pendents de neu que continuen vall amunt. El sol comença a acariciar els vessants est dels cims que ens envolten. Aviat sentirem la seva forta escalfor al coll que ens separa a l'est de la coma de l'estany Fondo, a la carena sud del Pic de Canalbona.  


Comença aquí un flanqueig per neu i per roca que ens permetrà superar les conques de l'estany Gelat i de l'estanyol Occidental de Canalbona, fins atenyer el Port de Riufred i el seu veí Collet Franc. Som als límits entre el Pallars i l'Arieja, i enfilem aquí mateix el recorregut carener que ens ecoimbella entre aquestes dues comarques.

Atenyem primer i ràpidament el Pic Rodó de Canalbona, i gairebé sense perdre alçada som al coll on s'inicia la carena que fatigosament mena a la punta Gabarró. 




A partir d'aquí la roca és nua i els crampons fan nosa. L'aire d'aquestes alçades apaivaga l'escalfor del sol. Descendint al nord arribem a la cresta sudest de la Pica d'Estats, on els vessants s'empinen i la línia carenera s'esmola. Un parell de xemenèies més verticals mamaneixen l'ascensió, que en no tenir neu fem sense corda. En uns minuts som a la creu del cim, enmig d'una munió de gent que arriba, que marxa i que contempla, la majoria provinents de la vall de Pinet, al nord.



Les nubolades van evolucionant i ens gratifiquen amb instants d'ombra. Acompanyo la Silvia al Pic Verdaguer, mentre el Jot's descansa i pren forces per nedar sobre la neu fosa que a partir d'ara patirem fins que s'acabi. I és que quan hi ha una situació de vents dominants de sud, fa més calor al vessant nord, i mentre les últimes pales de la Punta Gabarró encara eren força regelades, aquí, al vessant nord de la Pica la fusió ja fa hores que treballa a fons. 

Amb aquest estat de la neu baixem, flanquegem i pugem molt fatigosament al Port de Sotllo. Carreguem la primera deixalla del dia, una ampolla d'anís abandonada, buïda, és clar; el Jot's arribarà al cotxe amb una bossa de deixalles ben plena; és admirable el seu costum de recollir tota la merda que troba, per cansat que estigui.

La neu finalitza sota l'estany de Sotllo, sobre els 2300 m, i les tronades comencen a amenaçar de mullar-nos si no accelerem el pas. L'amenaça que no és suficient per a vencer la fatiga d'una llarga jornada i d'un camí que puja i baixa, adolorint els cansats múscles a cada passa, i encara tronant farem un desplegament restaurador a peu de cotxe.


Avui l'aigua només cau fosa pels torrents, i de quina manera!





4 comentaris:

jaumeplanellpiqueras ha dit...

Sergi, bona cavalcada per les arestes de la Pica, el Rodó de Canalbona i l'estany gelat són poc visitats i una manera molt elegant d'assolir el cimal, per cert jo també acostumo a fer d'escombriaire...

silviasipia@hotmail.com ha dit...

Lleixint aixó et ve ganes de tornar de nou. Una bona explicació i una maca excursió, amb una companyia immillorable.

laura pi ha dit...

Aquest estiu també vaig gaudir d'aquests cordals solitaris, però amb neu els contrastos entre les alçades i les valls prenen encara més força. Elegant jornada!

Salut, tàpia i cims!

Sergi ha dit...

Elegant i dura per llarga la jornada.
Fa anys havia fet aquest recorregut, sense neu però, i no en recordava la baixada tan fatigosa. M'estaré fent vell? Segur que si.