4 de maig del 2012
Els dies son calorosos i fa basarda de fer una via de tarda orientada a ponent. Afortunada-ment comença el canvi de temps previst per diumenge, i el sol és esmorteït per uns núbols alts que mermaran la posta de sol.
Aparcar al carrer Granera, ascendir per la Canal de les Bruixes, passar de llarg les vies esportives, creuar la pista de Can Pobla i fer cap al camí del Malpas ja comença a ser un ritual per a accedir a La Mola. És potser el recorregut menys freqüentat de tots els 'normals', i mena de la forma més directa a la zona dels Cavalls.
Punjant sempre se sent calor, especialment quan el terreny és més brolla que bosc, i la terra més polsegosa que molsuda per l'humus del sotabosc. Després de creuar la pista de Can Pobla, ja sota la segona renglera de cingles, l'alzinar es fa dens entre les parets de la canal, com un riu de vegetació entre roques i agulles que hi sobresurten.
Un flanqueig pel peu de les canals que pugen entre la Punta, el Cingle i la Miranda dels Cavalls ens porta a la cara oest, sobre l'erm de roca on comença el Malpas de Can Pobla. Al Pedestal, a tocar del Contrafort de la Miranda, s'inicia una línia d'espits que constitueixen la Via del Pedestal, nº 7 del croquis de www.santllors.com.
Fa temps havia escalat aquesta via amb el Wolfgang, i no la recordava tant difícil. La roca d'alguna de les panxes on hi ha els passos més obligats està molt escrostonada i no inspira gens de confiança.
La panxa prèvia a la primera reunió, al primer llarg, ens fa patir de valent. Els peus en adherència no funcionen, és terra pura, i les mans no son prou generoses per tibar enlaire amunt; que fluixos que estem... Mirant i remirant faig un A0 tot i que la cinta queda ben avall.
El segon llarg surt amb una panxa també inmediatament després de la reunió, però les preses i els còdols son una altra cosa, i permeten tibar millor. Altrament els espits queden més ben disposats per si s'hi ha de fer un altre A0. Val a dir que tota la via està ben equipada, emba les assegurances bastant properes, però la roca així ho aconsella.
La Via del Pedestal acaba a la petita feixa que hi ha al peu de la Miranda dels Cavalls. Una mica a la dreta hi ha la R0 de l'Aresta Sud, que serà la nostra R3.
Tenim al davant el nostre tercer llarg, molt fácil i tombat, que en pocs metres ens durà al peu del mur on la Miranda es posa dreta.
El quart llarg, segon de l'Aresta Sud, comença vertical amb uns preciosos còdols, algun dels quals sembla que s'hagi d'arrencar però dubto que ho facin ara quan porten cinquantra anys aguantant el pas d'escaladors.
L'equipament original de la via, a base de burins, està concebut per a fer-la en artificial en els trams verticals. Actualment s'ha restaurat amb espits i algun parabolt, al costat d'algun dels burins originals, que continuen allà.
Al tram més dret i fi, hi ha algun doble burí, però per a assegurar-nos només utilitzem les expansions actuals, aprofitant un únic burí per fer un A0 en el pas més dret.
Un últim llarg, el cinquè, comença també dret sobre roca excelent, altre cop amb burins per fer-lo en artificial i algun espit per a assegurar-se. Surt be en lliure, tot i que el primer pas demana equilibri.
Al capdemunt de l'agulla trobem un ràpel que ens deixaria a la feixa on hi ha el camí del Malpas de Dalt, però tenim ganes de sortir a peu i ens encigalem seguint grimpant i desgrimpant d'agulla a agulla, fins qu una alzina ens permet baixar fent el mico a la canal entre la Miranda i el Salt dels Cavalls. Des d'aquí saltem de nou a la seguent canal, la situada més a l'est entre el Salt dels Cavalls i la Punta dels Cavalls, i per aquí baixem ben de nit cap a l'aparcament de la Canal de les Bruixes.
Atenyer la Mola amb la calor de mitja tarda i acabar descendint amb la fresca de la nit és el ritual d'aquest dies llargs i càlids de la primavera, plens de records que es reviuen amb cada passa sobre aquest massís.
Un flanqueig pel peu de les canals que pugen entre la Punta, el Cingle i la Miranda dels Cavalls ens porta a la cara oest, sobre l'erm de roca on comença el Malpas de Can Pobla. Al Pedestal, a tocar del Contrafort de la Miranda, s'inicia una línia d'espits que constitueixen la Via del Pedestal, nº 7 del croquis de www.santllors.com.
Fa temps havia escalat aquesta via amb el Wolfgang, i no la recordava tant difícil. La roca d'alguna de les panxes on hi ha els passos més obligats està molt escrostonada i no inspira gens de confiança.
La panxa prèvia a la primera reunió, al primer llarg, ens fa patir de valent. Els peus en adherència no funcionen, és terra pura, i les mans no son prou generoses per tibar enlaire amunt; que fluixos que estem... Mirant i remirant faig un A0 tot i que la cinta queda ben avall.
El segon llarg surt amb una panxa també inmediatament després de la reunió, però les preses i els còdols son una altra cosa, i permeten tibar millor. Altrament els espits queden més ben disposats per si s'hi ha de fer un altre A0. Val a dir que tota la via està ben equipada, emba les assegurances bastant properes, però la roca així ho aconsella.
La Via del Pedestal acaba a la petita feixa que hi ha al peu de la Miranda dels Cavalls. Una mica a la dreta hi ha la R0 de l'Aresta Sud, que serà la nostra R3.
Tenim al davant el nostre tercer llarg, molt fácil i tombat, que en pocs metres ens durà al peu del mur on la Miranda es posa dreta.
El quart llarg, segon de l'Aresta Sud, comença vertical amb uns preciosos còdols, algun dels quals sembla que s'hagi d'arrencar però dubto que ho facin ara quan porten cinquantra anys aguantant el pas d'escaladors.
L'equipament original de la via, a base de burins, està concebut per a fer-la en artificial en els trams verticals. Actualment s'ha restaurat amb espits i algun parabolt, al costat d'algun dels burins originals, que continuen allà.
Al tram més dret i fi, hi ha algun doble burí, però per a assegurar-nos només utilitzem les expansions actuals, aprofitant un únic burí per fer un A0 en el pas més dret.
Un últim llarg, el cinquè, comença també dret sobre roca excelent, altre cop amb burins per fer-lo en artificial i algun espit per a assegurar-se. Surt be en lliure, tot i que el primer pas demana equilibri.
Al capdemunt de l'agulla trobem un ràpel que ens deixaria a la feixa on hi ha el camí del Malpas de Dalt, però tenim ganes de sortir a peu i ens encigalem seguint grimpant i desgrimpant d'agulla a agulla, fins qu una alzina ens permet baixar fent el mico a la canal entre la Miranda i el Salt dels Cavalls. Des d'aquí saltem de nou a la seguent canal, la situada més a l'est entre el Salt dels Cavalls i la Punta dels Cavalls, i per aquí baixem ben de nit cap a l'aparcament de la Canal de les Bruixes.
Atenyer la Mola amb la calor de mitja tarda i acabar descendint amb la fresca de la nit és el ritual d'aquest dies llargs i càlids de la primavera, plens de records que es reviuen amb cada passa sobre aquest massís.
5 comentaris:
Sergi, bona combinació vau fer,
fa anys jo vaig fer-ne una de semblant, però començant per l'Astre ocult dels Masó i va quedar una ascensió ben reexida, com la vostra, ah i curiosament també vam crestejar fins arribar al coll...
sempre m'hi paro a pensar, els ferros vells, per vells, es fan bells, no embruten. I pel més purista dels puristes acaba sent tot brut igual. Potser, a més del cromatisme, ho fa el pes de la història?.. i anant més enllà, de la gesta que hi ha en aquella part de la història? aquesta última apreciació contrasta fortament amb la banalitat de l'ús i sovint abús actual del parabolt
tot lo vell és més bell doncs? o m'aferro a la subjectivitat de la nostàlgia quan l'espai i la solitud era més gran?
al llarg del temps, els aromes dels capvespres de primavera si que no han canviat
Està clar que el paisatge és una representació que ens fem nosaltres mateixos, i d'aquí n'obtenim el concepte de bellesa que hi apliquem.
Per que una instal·lació agropecuària del segle XV, llegeixi's masia, és bella, mentre que una d'actual no ho és?
Potser s'adapten mútuament les nostres intervencions i l'entorn on les fem, així com els ferros vells s'inegren a la paret harmoniosament als nostres ulls.
Realment és un plaer xapar ferralla antiga, tacs de fusta amb cordinos, i pitons, que sempre donen un sabor especial a les vies.
Sant Llorenç n'és ple.
El millor de l'Astre Ocult, Jaume, és la seva reunió cimal: a prou feines una savina de pocs centimetres de gruix.
A mi, ja veus, m'encanten totes les "mirandes" a base de bé. Començant per la valenta prota de la Tempestat de Shakespeare, passant pel torturat satèl·lit d'Urà (on les majors parets del nostre sistema), i acabant per les molt domèstiques de les Boïgues, dels Aurons o dels Cavalls.
Publica un comentari a l'entrada