dilluns, 4 de juny de 2012

Una 'goulotte' amb aroma, la del Romaní

1 de juny del 2012

Goulotte de Romaní és el nom que els Masó posaren a aquesta via oberta fa dos anys, que, discreta al costat del sector esportiu i freqüentat de la Placa Sibarit, només s'ha repetit un cop segons la informació del pot de registre.


Sobre el paper no prometia gaire, però és una via divertida, variada i absolutament lògica.
Per a situar-se al peu de la xemenèia per on transcorre la via, hi havia l'opció d'obrir un camí entre la densa vegetació o be escalar el bloc gegant que hi ha un pel a l'esquerra, i tractant-se d'escalar, obviament la segona opció és la lògica.

La superació d'aquest bloc és el primer llarg, curt, de només 10 m, amb un sol parabolt i una entrada que fem agafant-nos a l'arbre, doncs desploma de peus al principi.


La primera reunió es fa de peu pla en una alzina, entre les argelagues i la paret.
Comença el segon llarg, de 25 m, i que constitueix pròpiament la via. Al principi hi trobem els passos més difícils, en una estreta xemenèia amb uns còdols a dintre que ens permeten d'agafar-nos-hi amb la ma per a elevar-nos i assegurar-nos al primer parabolt. 



D'aqui assolim amb decisió un boix molt gran que cal encintar, i uns metres més amunt sortim a la dreta per a progressar uns metres en placa.
La roca presenta alguns dubtes i això justificaria els nombrosos parabolts, quatre, d'aquest tram.



Novament entrarem a la xemenèia, més ample i plena de terra ara, i haurem d'escalar totalment en oposició sense tocar el fons inconsistent, oposant-nos a les parets i sense assegurances. Llàstima que aquest tram sigui tan curt! Amb un Alien vermell (qualsevol Tricam aniria be) i una baga al boix del final ens protegim.
Un cop a dalt trobem dos parabolts amb anella per a rapelar i el 'llibre' de piulades en un pot de rodet de fotos.

Amb un ràpel de 30 m arribem a baix.



Les petites grans vies de Sant Llorenç comencen a semblar infinites, i això que estem fent només les més recents, deixant al calaix les més antigues i tronades. Aquest massís que sembla oferir poques parets per a l'escalada amaga una quantitat de racons sorprenent.





1 comentari:

Jaumegrimp ha dit...

Ei Sergi, aquesta m'havia passat per alt, pot ser una bona excusa per tornar a la Placa Sibarit.