dilluns, 18 de juny de 2012

Còdols a Sant Honorat; sabor montserratí a l'Alt Urgell

16 de juny del 2012


Casualment cada any per aquestes dates ens apropem a les Moles de Sant Honorat, com una mena de pelegrinatge anual que sense voler-ho ni saber-ho hem pres per costum.

La cara nord del massís te un aspecte imponent, ja sigui vista des de baix o des de la seva planura cimal. Serà per l'ombra que elles mateixes es projecten, però les cares nord sempre es mostren imponents, tètriques i desafiants. En aquest context les arestes ofereixen el recorregut més amable i també el més aèri, però en aquest cas, l'amplada i l'arrodoniment d'aquesta punta transmeten més sensació de placa que d'aresta.


Els dos primers llargs son molt verticals. Els còdols son infinits, però la verticalitat i la distància entre les assegurances, excepte al tram d'artificial del principi, obliga a escalar. Tot i així la via está complertament equipada i no és gens exposada.

Sense voler-ho ensopeguem amb un dia molt claurós, i en aquestes terres la calor te accent propi. Així arribem a peu de via ben suats, tot i que els arbres ens protegien del sol, i a partir d'ara ho farà la paret, almenys al principi, per que a partir del segon llarg ens cremem vius!

El primer llarg és molt llarg, massa pel meu gust, doncs el fregament de les cordes es nota. Fem la R0 al peu de la rampa inicial de III. La primera dificultat, i la més alta de la via, es presenta en 'fred' i la roca, encara desconeguda, no suggereix de provar res. Penjo l'estrep al primer espit i supero així el desplom, continuant les segúents xapes en A0. De seguida l'escalada passa a ser lliure i sostinguida i només cal para atenció a trobar les xapes, que es mimetitzen en la roca, i les millors preses, confiant en que aguantaran.  



El segon llarg continua mantingut en el cinquè grau, amb un allunyament d'assegurances que solventem amb un Alien en una fisura on hi entra de tot. Més amunt hi ha un pas fi que posa a prova els còdols, però que te l'assegurança per sobre i està perfectament protegit. Arribant ja a la reunió i en terreny més fàcil, em quedo amb un còdol d'uns 15 cm a la mà i la confiança en la roca es posa tot d'una en entredit.


A partir d'aquí la via tomba i el terreny es converteix en una successió de murets, que van disminuïnt quan més amunt en els tres propers llargs. El sol toca aquí de ple i endemés de cara, dificultant de veure les xapes i seguir el camí, que de fet és sempre recte amunt.

Arribem així al peu del bony final, on una llastra inconsistent en cobreix el cap i marca l'itinerari del sisè llarg. Comencem doncs anant a buscar el fil de l'aresta, més marcat per uns instants i arribem a un mur vertical. Pugem i anem flanquejant lleugerament a la dreta, sobre uns còdols penjats que sembla que hagin de caure, però que aguanten, sempre sota la llastra que més val no tocar, doncs s'esmicola a les mans. Fem reunió als primers dos espits que trobem junts, que segons llegeixo ara no cal, doncs hi ha una altra reunió sobre la última grimpada que mena a l'altiplà.

 

Sota un sol implacable i amb molt poca aigua, ens entretenim ben poc amb el paisatge. Per gaudir-ne s'hi ha de venir a la tardor, quan la llum esbiaixada posa de manifest una bellesa que ara el propi sol no deixa veure.


Ressenyes dela kutrescaladors i del Joan Jover.

4 comentaris:

josep i laura ha dit...

Certament Sant Honorat és un lloc certament màgic, un paradís perdut de conglomerat enmig d'aquest oceà de calcari que és l'Alt Urgell. Ja hi hem fet un parell de visites, però a la cara nord no ens hi hem atansat mai. Merci per fer-nos memòria!

Sergi C ha dit...

Aneu-hi. El lloc és preciós i els dos primers llargs son per gaudir. Però compte amb la calor; espereu dies més frescos!
Per cert, era espectacular veure com a l'agulla de l'esquerra del tot, els voltors anaven portant carronya als nius que hi tenien, i com les cries sortien saltant a buscar-la. Una paret la d'aquella agulla que cal preservar.

Jaumegrimp ha dit...

Veus, a Sant Honorat encara no hi he anat, i això que sempre m'ha cridat l'atenció, a veure si a la tardor hi faig alguna escapada

edunz ha dit...

l'altre dia parlant-ne m'adono que se'ns va escapar un detall, el sol de l'equinoci va tan alt que no hi ha cara nord que li faci ombra.. amb el sol de l'agost i del setembre, ja quedés més amagat de la calor, i no t'arrisques a que, per contra, la tardor sigui massa freda una vessant com aquesta

aquesta via quan la vam escalar no hi havia cap informació recent enlloc, fins i tot ens amançaven amb la qualitat dels burils i que si en faltaria algun i que si.... la sensació de descoberta fou molt plena. Fou un gran dia, amb encigalada durant l'aproximació inclosa i llums fantàstiques a la taula que fa el cim on la mirada ja marxava cap a tot arreu .. tan que sembla llavors que no se sàpiga viure el moment present. La baixada a peu, la recordo dolça