dilluns, 16 de juliol del 2012

Monoliet, Aspachs Olivella aproximadament

7 de juliol del 2012


Un altre cop, amb la Guia del Pirineu Oriental en mà, anem a les altes conques del Conflent a buscar algun pic que presenti parets interessants per ascendir-hi escalant. La recerca és difícil, per que n'hi ha tants... 
Després d'estudiar les entrades a les valls i les aproximacions triem el pic de Monoliet, molt accessible per la vall de Riberola. Una pista en bastant mal estat surt del poble de Prats de Balaguer i mena a una bassa situada sobre els 1600 m, possibilitant així de fer l'ascensió en un sol dia (no anem bé ... ja trobo a faltar nits de cabana i tenda).





Prenem el camí del refugi de l'Orri, senyalitzat com a gr 10/36, que fa una gran marrada en aquesta vall, però ben aviat el deixarem per enfilar una pista de desembosc força dreta, que ens enlairarà cap a una coma sota la cara nord del Monoliet. El paisatge és una barreja d'aspres tarteres granítiques, que omplen els clots del mateix nom, i de la pineda  ufanosa que desafia la pedra solta, arrelant a la mínima oportunitat.
Més amunt, prop del la muntanya, l'herba permet de fer algun bivac prou còmode.


La via Aspachs Olivella no és ni la més directa ni la que presenta més seccions verticals, com podria ser la veïna inmediata aresta nord, més engrescadora en aquest sentit, però ens crida l'atenció aquest itinerari obert fa 50 anys, totalment pioner en aquest vessant. 


A l'esquerra del tot de la cara nord hi trobem una evident canal separada de la resta per l'aresta abans esmentada, i que marca el traç de la via.
Tot el recorregut acanalat consisteix en lloses molt compactes de granet no gaire adherent, molt tombat, que només de tan en tan es posa més dret presentant curts ressalts. Encetem la canal encordant-nos, però superat el primer ressalt pleguem cordes i grimpem.

Una mica més amunt el terreny es torna a redreçar prou com per justificar una nova i curta tirada de corda, sortint tot seguit a pendents herbats on fem camí pel sempre present granet.

Aviat les plaques tombades ocupen quasi tot el terreny entre l'aresta nord i la cresta nordest, i fem aquí uns quants llargs de corda fins el cim, sis si no recordo malament, cercant la màxima continuïtat possible de roca compacte.
Les dificultats son baixes i hom farà aquest recorregut grimpant i prou.

La pregunta que rondava el cap mentre pujava era: 'com deu ser això a l'hivern?'.
Efectivament, un pendent global que anirà dels 40º inicials als 50º o potser 55º a la part superior, cara nord, i amb un accés relativament assumible en una jornada pot ser una joïa per l'hivern.




El descens l'efectuem pel barranc que, des d'aquest cim i des del seu vei al sud, el Racó Petit, baixa de dret cap a l'oest fins el fons de la vall, anant a parar una mica més amunt del refugi de l'Orri. És un descens directe, pesat al principi per la tartera, i amb dos punts on cal sortir del barranc a la part baixa per a evitar uns ressalts verticals. A l'hivern recull sense cap mena de dubte allaus de fusió i de neu recent, doncs els arbres de la part baixa així ho confessen.


La vista des del cim ofereix parets a dojo per fer-hi itineraris més allunyats i potser més sostinguts, com els inmediats Racons, el Rodó i l'Infern, que al fons i vist de cara revela la veritable forma de la paret que no vam saber veure la setmana passada.

Més muntanyes i més projectes.


 Barranc de descens. El Monoliet treu el cap sobre el bosc.

4 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Renoi Sergi, sempre cercant racons amagats i bonics, la via que vau fer és de dos vells i grans escaladors del meu centre que encara són vius, el Josep Aspachs i el Carles Olivella, quan els vegi els cometaré que heu repetit la via.

Sergi ha dit...

M'encantarà saber-ne coses, Jaume, doncs no se si a la part superiro vam seguir l'itinerari original.
Resseguir la història del passat muntanyenc dona unes connotacions a les excursions que encara no sé ben bé a que obeeixen, però m'agrada cada cop més.
Gràcies per fer-me saber que els coneixes.

en Girbén ha dit...

Sempre havia volgut fer la nord del Monoliet, però, és clar, l'aproximació des de Núria resultava infinita. Les Banyes del Boc ja quedaven on déu va perdre l'espardenys... I després s'havia de tornar.

Aprofito per dir que dissabte hauré de fer de taxista i no em podré quedar a dormir. Grr!!!

Sergi ha dit...

Es que Núria sembla que quedi lluny de tot arreu, i més des de que es va construïr el túnel del Cadí.
Les Banyes del Boc prou que criden l'atenció, com també ho fan les canals de l'altre vessant, a la vall de Planés.

Taxista en torn de nit? Almenys seràs al concert.