dimarts, 16 d’octubre de 2012

Raó de Ser al serrat delsTudons

6 d'octubre del 2012

A la recerca d'alguna cosa propera i ràpida per a escalar, el llibre dels Masó sempre conté ressenyes assequibles i traçats originals, que potser defraudin al que busca grans vies i emocions, però que proporcionarà gaudi a qui sigui capaç d'apreciar sencillesa i humiltat en les coses petites.

Amb l'única presència de caminants al camí dels Francesos en aquest vessant, la soledat del serrat del Tudons desapareix quan en assolir-ne la carena observem l'eterna munió d'escaladors que enfilen la sobreocupada Miranda de Can Jorba. Només algunes curtes plaques equipades per a fer-hi esportiva i un grapat d'agulletes ofereixen alguna cosa més als escaladors aquí, però tampoc no gaire.
Una via d'estil clàssic hi és tot un encert.



La Silvia enceta el primer llarg. L'aparença tombada amaga uns passos de certa finura on cal prendre-s'ho amb calma. Fins a trobar el primer pitó situat on trobem la primera dificultat, la fisura permet encastar-hi alguna peça. 
Quan acaba la fisura entrem de ple a l'esperó, assegurat amb espits, on la placa es torna encara més fina fins que tomba sota la reunió.



Al segon llarg hi ha les coses rares i em toca a mi.  El llabi culminal del serrat marca una fisura horitzontal per on flanqueja la via, sobre roca tosca; una savina i un pont de roca son les assegurances naturals que hi trobem; un pitó i un espit asseguren el pas de descens, el més difícil. Després de baixar canviem de vessant i per una placa de tercer, neta, s'arriba a una savina on s'hi fa reunió, que no em sembla tan precària com diu la ressenya. 



El mateix llabi sota el que planqueja el segon llarg marca el camí de la quarta tirada, ara en forma de fisura vertical. La via puja per la placa de la dreta, amb el primer i únic espit bastant amunt. Quan acaba la fisura, canviem novament de vessant, assegurats per dos pitons, i acabem la tirada i la via fent reunió en qualsevol savina.


Som a la aèria carena del serrat dels Tudons, amb la profunda vall de Can Jorba a sota.
Caminem uns metres fins a trobar un pi abocat a l'est des del que fem un rapel de 30 metres clavats, directes a l'arbre sense bagues ni mallons.

Foto del llibre.

2 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Aquesta via ja em va fer el pes quan la va piular el Joan Asin, a veure quan m'hi acosto.

Jaumegrimp ha dit...

Aquest matí hi hem anat amb el Josep, m'ha agradat molt! el primer llarg un deu! vaja amb el passet després de la fisura! costa trobar com entrar a la placa, el flanqueig genial, i la sortida llàstima que es fa curta, aquests Masó sempre sorprenen, curtta però intensa.