divendres, 4 de gener del 2013

Planetes Transparents al Serrat dels Monjos

16 de desembre del 2012


Amb el record de l'única altra via que hem escalat en aquest serrat, dels mateixos autors, encarem la Planetes Transparets amb l'advertència uns minuts abans de que sobretot portessim casc, la qual cosa pren especial rellevància quan escalant sempre en portem! El que hauria calgut endemés de l'imprescindible casc son unes ulleres de protecció ocular, doncs la terra que va caïent als ulls en alguns trams és realment molesta.

Ressenya fotogràfica en mà localitzem la via gràcies a la característica canal per on transcorre.


Ressenya dels kutrescaladors, la que hem utilitzat.

La Silvia enceta la llarga i feixuga primera tirada, on tasta de ple les característiques del terreny, amb un troç de terra entremig i un diedre típic de la zona a protegir.


El curt segon llarg es camina per la roca esquivant la terra en la mesura del possible, fins al mur on hi haurà el pas més difícil de la via, pertanyent ja al següent llarg.

En aquest tercer llarg els aperturistes troben una llastra que forma una petita xemenèia i que marca el camí a seguir. Col·locació i un pas amunt és el que cal per a sortir a una preciosa però curta placa, que mena a la inminent reunió.


L'inici del quart llarg és una antologia de la pitjor roca de la paret, amb terra, vegetació i trencadissa, que es repetirà en el sisè, però que aviat dona pas a roca tosca sota la cova que tinc al davant i a un flanqueig ascendent en placa que és una delicia; llàstima de tan curt. D'empeus gairebé sobre els dos espits de la reunió òbviament no els veig, i improvitzo amb la corda un gran merlet en una roca uns metres enllà... beneït de mi.


Merlet on no calia.

Entre matolls i bonys rocosos, caminant, atenyem ja a la següent paret l'esperó on el traçat troba un camí tan lògic com ocult per a continuar amunt.

El cinquè llarg comença en descobrir una xemenèia rera un matoll, on cal treure's la motxilla per a empotrar-s'hi. El tram és net però segur. Inmediatament continua aresta amunt amb un parell de ponts de roca d'assegurança, fins que dos espits protegeixen uns passos de roca delicada.



Ja al sisè i últim llarg el recorregut perd continuïtat. Un primer mur vertical amb millor roca del que aparenta dona pas a terreny tombat i vegetat, terrós altre cop, i arribo a una última verticalitat on el rodatge de la resta de la via fa passar menys ànsies de les que hom esperaria. Un diedre format per una amalgama de llastres enganxades entre si amb fang sec, de les quals m'en quedo una a la mà i que afortunadament torno al seu lloc, és la última dificultat a superar, més pel terreny i l'absència d'expansions que pel grau, tot i que permet una bona protecció amb empotradors.



Localitzat el capdemnt del serrat emprenem la no menys distreta baixada, amb un primer rapel que ens dona problemes de recuperació de cordes.

Gratament i per sorpresa trobem els Eduards, que abans ens havien advertit de lo del casc. Han intentat la 'L'ou com balla' a les Garrigoses i han acabat fent 'l'Alta fidelitat' aquí... Un d'ells ens ho explica al seu bloc.


Emprenem junts l'estètic segon i últim ràpel i compartim el camí de retorn, la llum tènue d'última hora, la mirada del boc que ens observa des de la serra, inquietuts, converses...

     

2 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Ei parella! aquesta la recordo com molt d'"aventura" molta terra i roca crocanti com ja comentes, però no deixa de tenir el seu encant, divertida l'ascensió al Satèlit i sembla mentida que l'aresta que continua encara sigui dreta...nosaltres avui hem estrenat via al Serrat dels Monjos, una primera repetició! ens ha agradat molt ja la piularé quan els autors em donin permís.

Sergi ha dit...

I tan que te encant. Les dificultats d'altra mena que suposa el terreny, al marge de les dificultats objectives, son uns altres reptes a superar, un component més del conjunt de la via.

Piula, piula; ja ansio saber que has estrenat.

A reveure