divendres, 4 de juny del 2010

El Cavall Bernat de Sant Llorenç: Ja-Ro i Cagalàstics

La qualitat de la roca no és el tret mes destacat d'aquesta agulla, ni que sigui per dolenta -podria ser encara pitjor-, però la bellesa de l'agulla, especialment quan es culmina amb el sol amagant-se darrera Castellsapera, retrubueix amb escreix el sacrifici i les pors que la geologia imposa.


El dijous 27 del més passat vàrem escalar la Ja-Ro entrant per la variant Insoculorum, una via que ratlla la cara sud de l'agulla. 
El primer llarg transcorre pel sòcol arrodonit i panxut de la primera meitat de la muntanya, format per bandes de conglomerat de diferents qualitats, alguna d'elles amb grans còdols i alguna altre molt llisa i fina, que la Sílvia resol sense problemes (ens acompanya també el benvolgut Oriol).
Arribats a una franja molt vermella -senyal de terrosa!- s'hi fa reunió de dos espits.
El segon llarg comença amb una franja de conglomerat delicat que s'esberla només de tocar-lo. Cal agafar-se i trepitjar només els còdols més grans, i fins i tot, de primer, m'agafo a un parell de cintes per superar el sostret, que segons la ressenya és un 6a en lliure però que ni provo per la poca confiança que em dona la roca. Les assegurances però son on calen.


Ressenya elaborada pels Germans Masó, amb la seva entrada Insoculorum i l'antiga via Ja-Ro, extreta de www.santllors.com


Ahir dijous 3 de juny, ens dirigim a la cara nord oest a per la Cagalàstics.
Enfilem el sòcol caminant i grimpant fins un parabolt de la via del costat dret, un fem la R0.
Flanqueig a l'esquerra i primers espits; la Sílvia supera un mur molt fi, amb alguna presa llastrosa a punt de caure, i l'espit molt amunt; ho fa perfecte. Superada una altre franja que sembla mentida que ens aguanti, arriba a la R1.
Comença aquí el meu patiment per superar la fisura: encinto un tac de fusta i penjo l'estrep; els desploms del costat de la fisura no em deixen pujar les cames, i passo penes per arribar a un pont de roca amb una cinta podrida; superat aquest tram les coses milloren.
Per no mirar la ressenya, continuo fisura amunt, seguint un clau empotrat amb un tac de fusta i encintant una petita alzina -la pobre aguanta el meu pes al damunt-, surto al cim: hem fet la sortida directa ressenyada a l'esmentada web amb el nº 17.


 Ressenya de www.santllors.com i la Sílvia sortint de la R0. 

Mur molt fi entre franges de còdols. R1 i primer i difícil tram de la fisura del L2.

Equipament antic però sòlid: no cal més. La Sílvia al cim.

9 comentaris:

Amadeu ha dit...

Hola es molt agradable veure com es segueixen escalant vias d'aquest tipus.
Voldria precisar que l'escarpia i el tac de la foto,no es "equipament antic". Es l'equipament original de la via i te uns vint anys.Podriam parlar d'equipament antic si fossin ferros o fustes dels anys 60 o d'abans.Crec que seria més oportú parlar d'equipament tradicional.
Tot aixó ho dig, no perque sigui important,sino per parlar d'ecalada; que es el millor que es pot fer despres d'escalar, es clar.
Records al Jaume.
Amadeu

Sergi ha dit...

Doncs confesso, amic Amadeu, que aquest tipus de via cada cop m'agrada més.
I tens raó que potser he utilitzat el terme 'antic' per referirme a 'tradicional.
El que m'ha quedat ganes de fer, i que serà motiu per a tornar-hi, és canviar les cintes dels ponts de roca, que feia por agafar-shi i no en duia de recanvi!
Saltacions.

Jaume ha dit...

Bandarres!!! Trampa!!!
No m'heu esperat!!

Jaume B ha dit...

Es broma...
Sergi, cada dia aquest bloc es mes complert i mes atractiu.
I el teu nombre de seguidors augmenta.
Salutacions Amadeu.

Sergi ha dit...

No pateixis Jaume que hem d'anar a canviar les bagues i a sortir pel recorregut original.
Ara bé: a veure qui puja de primer pel L1: el vaig trobar finíssim!

Jaumegrimp ha dit...

Sergi, estàs fent una bona immersió per Sant Llorenç! aquestes vies ténen un "algo" no?

lux ha dit...

Sergi!
clàssiques sant llorentines!
realment són especials...
i mira que és diversa l'escalada!
Felicitats per les vies i
el que vaig dir...quina por! :)

Amadeu ha dit...

Hola,si hem permeteu,fare bullir l'olla un ratet.
En Joan va estar tot un dia picant a la Cagalàstics.El vaig poder seguir amb prismàtics desde l'area de lleure del Torrent de l'Escaiola.De seguida vaig fer la 2ªasc.tambè sol.Al repetir-la amb en Joan la via esdevingue més dificil:a les plaques dels primers metres es feia servir una magnifica cornisa de mans i despres de peus ,més amunt ens va caure un "bolu" com una sindria que va espàtegar a la cornisa trinxant-la per sempre.Ara es diferent i suposo que més dificil.
Salutacions

Sergi ha dit...

Que bulli, que bulli!
Després del tercer espit del primer llarg, hi ha una placa que fa patir de debò.
Una de les preses és una llastra a la que t'hi agafes amb molt de gust, però conforme puges i veus l'escletxa que hi ha al darrera, les blasfèmies es converteixen en pregàries.
I el Jaume diu que sempre ha estat així des que ell hi va escalar ...