Via Giraud a l'Agulla Petita d'Amitges

1/10/2011

Després d'una tranquilíssima nit al refugi d'Amitges, i de fer el ronso una estona mentre la roca es va calentant, reprenem el camí cap als estanys, aquest cop cap a l'oest de les agulles.

L'agulla petita és molt més esbelta que la gran, que queda oculta per la primera i que de fet n'és la continuació cap a la carena principal. Les plaques que conformen aquesta agulla, disposades paral·lelament com si fossin llibres apoïats l'un en l'altre, li confereixen un caire temible cara al sud, a la vegada que s'hi endevinen canals i xemeneies accessibles entre les lloses, que és per on la Giraud hi està magistralment traçada.
La via és doncs enrevessada, a la recerca sempre de punts febles per anar superant murs i blocs força llisos i verticals, que donen lloc a passos difícils però molt aïllats.

L'entrada a la via ja exigeix de fer algun pas extrany, que la Sílvia acaba resolent després d'autoprotegir-se bé i de xapar algun pitó que hi ha. 

El segon llarg el faig fins a l'entrada de la canal, on la via gira dràsticament a l'esquerra. Tot i que la ressenya indica de seguir amunt i fer la reunió sobre el bloc empotrar, el freg de les cordes seria absolut, tan absolut com impossible de sentir el company.

Així doncs, al tercer llarg, entrem en una canal en la que caminem pel fons, però que en trobar-se bloquejada per un gran roc empotrat, suposa el pas més difícil de tota la via. Un altre cop la Sílvia fa un seguit de maniobres per fer-lo am seguretat: empotra un parell de friends sota el bloc; hi penja la motxilla per encaixar-s'hi a mode de xemeneia; xapa un espit i descansa; recupera la motxilla i surt per placa.

Just a sobre del bloc hi ha dos parabolts on fa la reunió, la tercera per a nosaltres.

El quart llarg ens porta encara amunt, a un punt on la via passa a ser horitzontal, en flanqueig per la cara oest. Faig una reunió que trobo, i continuo amb el flanqueig. Els passos son senzills i molt agradables; la estètica de les agulles per sobre i l'estimball per sota fan d'aquest tram una bella grimpada, saltant d'esperons a canals fins a trobar l'adequada per accedir al cim.

Trobar la canal adequada ens entretindrà i ens farà ballar el cap una bona estona...

El flanqueig supera un primer esperó, que és la punta visible de l'agulla des de baix, i desgrimpa cap a la primera canal; flanquegem acte seguit la primera torre i entrem en una profunda canal; tornem a superar un petit esperonet, que forma un gendarme, i ens trobem ja a la canal per on va la via, amb una fisura molt profunda que permet protegir bé.

La recerca d'aquesta canal va suposar l'experiència d'un dels alicients de l'escalada clàssica més autèntica, que és trobar l'itinerari més lògic i evident per a continuar endavant, provant i errant si cal diverses opcions, com ens va succeïr en aquest punt. Les satisfaccions de procedir d'aquesta manera superen amb escreix el simple seguiment de qualsevol línia d'assegurances.

Els passos d'aques últim llarg son altre cop ben curiosos; la formació a base de grans blocs de tota aquesta agulla fa que els passos siguin llargs i atlètics, l'últim dels quals per a accedir al cim suposa enfilar-se a una mena de plataforma de geometria qüasi cúbica.

Cim.

És dissabte i fa bon temps: avui al refugi tenen ple absolut. 

En baixar del cim, mengem i recollim trastos. Marxem de la vall satifets, assaborint una estada i unes escalades sumament plaents, mentre la foscor es va apoderant lentament dels boscos, ja acolorits de tardor.

Avui ja ens anem creuant algun taxi per la pista; segurament l'ambient al refugi serà radicalment diferent al d'aquesta dos sies passats.






Ressenya d'Albert Castellet.