dimarts, 18 d’octubre de 2011

Diedre de l'Agulla Gran d'Amitges

30/9/2011
Aigüestortes i Sant Maurici és un lloc que evito, per raons que crec que no cal exposar, però hi ha temptacions que tomben qualsevol reticència: tardor amb sol d'estiu, dies entre setmana i les agulles d'Amitges d'empeus al mig de la coma sobre la que imperen (ni que sigui visualment).


La tarda de dijous, després d'haver fet una escalada tranquila a Collegats (via Sossís i Patissans), enfilem per carretera d'asfalt primer, passera de fusta despés i per pista de terra al final (pensava que aquí la natura s'hi conservava verge...) cap al refugi d'Amitges.

La tardor es fa notar ja a l'alta muntanya, una tardor seca com poques.

A allò més bell contraposem la destrucció: Agulles d'Amitges i estany de Sant Maurici en obres! (necessita fer obres un estany?)

Inusitadament caminem sols per la pista i no ens creuem cap taxi: som afortunats. Res trenca el silenci, doncs el so de la cascada de Ratera en forma part. 

Divendres, quan el sol ja escalfa la roca de les agulles, encetem el troç de pista que encara s'entesta a tirar amunt, fins que afortunadament s'acaba i trepitgem muntanya de veritat.
Localitzem l'evident inici del Diedre, que per la més lògic línia s'enfila directament a l'Agulla Gran. 


Comença la Sílvia el primer llarg, que supera unes plaques per a situar-nos al diedre pròpiament dit. Tot i la moderació del grau, l'escalada en diedre la tenim poc dominada, sense equipament encara menys, i avesar-nos-hi ens fa suar una estona.

Les parets son generoses en fisures, i és un plaer autoprotegir-se amb tascons i friends. De tan en tan algun clau ofereix seguretat psicològica de vegades, i a les reunions, els parabolts permeten descansar i relaxar-se. Tot i aquesta última circumstància, fem alguna reunió de més on 'no toca', i ho poso entre cometes per que fer reunió toca quan les cordes freguen massa o quan sentir el company pot ser complicat: aquí podem escalar amb tota llibertat i fer l'itinerari que ens plagui.

El plaer del diedre, més còmode quan més hi has escalat.

 Primer llarg en ple diedre des de dalt i últims des de sota, més llisos, que la Sílvia obre a la perfeccció.

Superat l'últim tram de diedre, d'estètica rectilínia i punxeguda, arribem al tram cimal, caòtic i esberlat, que pugem per on ens sembla, amb passos de certa dificultat només de forma aïllada.


Cim.

Des de l'àmple cim, baixem a peu a buscar el collet al nord de l'agulla, i per la canal, baixem caminant vers l'oest.
Arribem al refugi, on els taxis porten turistes per una espai de temps de cinc minuts, just per que consumeixin alguna cosa i ràpidament s'els emporten.
A la nit serem en total 6 o 7 persones que hi pernoctem; tot un luxe.
Ressenya d'Albert Castellet

3 comentaris:

en Girbén ha dit...

Admet-me que presumeixi d'uns temps de benaurança que ja no tornaran. Tindria jo 15 anys quan el pare va trencar el palier del LandRover de 2ª mà, o tercera o quarta, tot pujant a Amitges. Llavors l'únic mecànic del Pallars era a Esterri de Cardós i allà que el vam deixar. Retornats amb un taxi, vam passar deu dies acampats entre els dos estanys... No ho provéssiu ara! Els pares en una tenda i jo amb dos amics en una altra. Les Agulles, les crestes del Bassiero, la descoberta del Perfil del Monsenyor... I quin món tan fabulós!

Jaumegrimp ha dit...

Quines vacancetes mes ben aprofitades
aquesta línia es veu molt estètica i crida a pujar-la...enhorabona!

SergiC ha dit...

Quan era ben petit, recordo que, caminant amb els pares cap a l'estany Llong, em quedava bocabadat veient algun que altre Land Rover (dels Santana, eh?), fent grinyolar les ballestes per superar els rocs que hi havia al mig de la pista.
Afortunadament això ha canviat avui en dia, però encara no prou, doncs tot i que uns altres, ara Defenders, hi continuen pujant Land Rovers per aquestes valls.

Jaume, aquestes vies son d'una bellesa extraordinària. No hi has escalat? Ja tens feina per al proper estiu doncs!