dimarts, 27 de març de 2012

Esperó Sud entre pluges, a Sant Llorenç de Montgai

22 de març del 2012

La pluja ja havia de remetre, però no ho fa, i anem fent temps a Balaguer, sense presses.
En un moment donat, a mig matí, ens dirigim a Sant Llorenç de Montgai, i quan més a prop més luminós era el cel, fins que deixa de ploure tot i que l'entorn és ben moll.


El calcari però asseca ràpid, i més tractant-se d'un esperó, encara que passarem per xemenèies i algun tram terrós on haurem de procurar trepitjar pedres enlloc de terra.

Just a la dreta de l'Esperó Rematxa comença la via Original a l'Esperó Sud, tot i que aquest es troba un esperó més enllà, cap a l'est, i per tan el primer llarg consistirà a travessar la primera barrera rocosa per una xemenèia.

L1 i la seva xemenèia.

Aixi doncs, amb clapes d'humitat a la paret encetem el L1, que enfila un terreny tombat i vegetat vers la marcada xemeneia que es perd sota l'esperó inmediat al Rematxa. Una reunió intermitja antiga confirma que anem bé però no cal fer-la. A la sortida de la xemenèia hi ha la 'bona'. 

Reunió prèvia a la xemenèia del L1 i R1 de del L2.

Després de travessar el barranc que separa aquest esperó intermig enfilem una agulleta que dona inici al Esperó Sud pròpiament dit., amb un pas de V aeri i amb bona presa, per gaudir amb tranquilitat. La R2 es fa al seu damunt.


Foto que em fa la Silvia des de la R3.

El seguent llarg, el tercer pren cada cop més carater d'esperó, essent més aèri i amb passos aïllats per tibar, amb una sensació més de cresta que de paret, i és que aquest sector te res a veure amb el vei Cilindre i els seus característics còdols. Aquí tot son fisures, cantells i plaques, calcari pur.



Del quart llarg, el més dificil és sortir de la reunió. El més factible em sembla abocar-me al precipici cap a ponent, amb bones preses de mans, i sortir amunt deixant el parabolt bastant a la dreta. La resta segueix la planet tònica de la resta de la via, amb una roca que aparenta molt esberlada però que és ben sòlida.

Arribats al capdemunt, pleguem cordes i just al començar a baixar ens enxampa la pluja. Passarem la resta de la tarda refugiats al bar del poble, estudiant el camí de la via de l'endemà, que serà sobre el mateix riu però de caire absolutament diferent.

Tornarem.

Ressenya de l'escalatroncs.

1 comentari:

Jaumegrimp ha dit...

Escalant entre setmana! quin luxe, o no?....encara sort que vau poder aprofitar aquesta finestra del temps, la sortida del darrer llarg és molt maca i com tú comentes cal anar cap al buit a buscar les millors preses, espectacular i gens difícil.